La construcció del relat

L'expressió “construir el relat” no m'agrada. Els relats els construeixen els novel·listes o els publicistes. Els periodistes, o els historiadors, s'haurien de limitar a explicar allò que passa o allò que ha passat. Però com que, per fi, hem convingut que la realitat no és una ciència exacta constitueix un exercici de saludable modèstia reconèixer que, tot i els esforços d'objectivitat que podem posar-hi, tota aproximació a la realitat, o al passat, implica una certa construcció i un cert relat. Hi ha relats conjunturals –els que es posen al servei de l'èxit de determinades estrelles del món de l'espectacle o la cançó–, i hi ha relats que afecten episodis sencers –els del Descobriment d'Amèrica o els de la Revolució Francesa, per exemple. Es tracta, en aquest darrer cas, de relats aparentment ja fixats en la història, però que, de tant en tant, queden modificats per noves dades que surten a la llum o per l'emergència de punts de vista que fins aleshores no s'havien tingut en compte. I, finalment, hi ha episodis de la història, els més pròxims a la contemporaneïtat, que encara no tenen relat, perquè cap dels que serien possibles no ha aconseguit una mínima primacia. Des del meu modest punt de vista això és el que passa quan intentem explicar, des de Catalunya, el període que va de 1936 a 1989, és a dir, entre el naixement del franquisme i la fi del comunisme.

Ara mateix, ha mort el pintor Tàpies i tothom ha passat de puntetes sobre els seus pronunciaments ideològics. L'antifranquisme –com ja he intentat descriure en un article publicat a la revista VIA– és indissociable de la Guerra Freda i mentre per supèrbia o per mandra obviem aquesta realitat, l'anàlisi que en fem resultarà del tot esbiaixat. No parlo, és clar, de l'antifranquisme de base, meritori i heroic, que va poder comptar, sobretot a partir dels anys seixanta, amb una participació molt destacada de militants comunistes. Aquest antifranquisme –també ho he escrit– mereix tota la meva admiració. No. Jo em refereixo als intel·lectuals que van assumir el marxisme com a una forma de combat antifranquista.

Tàpies, per exemple, havia escrit: “També em semblarà sempre grotesc que en el món occidental tingui tanta acceptació la brama que no existeixen enlloc les coaccions que hi ha certament a molts països socialistes envers la llibertat de creació. De fet, és com si aquí també n'hi hagués i es mostren sovint en totes les situacions en què es fa difícil o impossible aquesta llibertat de lectura.” És un paràgraf triat a l'atzar –i que ja vaig recollir en un article publicat el maig del 2010 a El Punt, quan aquest diari i l'Avui encara no s'havien fusionat. Si el repeteixo ara és perquè em sembla representatiu de la miopia de molts intel·lectuals enfront el comunisme. Tant se val si ho sabien o no, però aquests intel·lectuals eren peons dels interessos de la Unió Soviètica (que, a aquelles altures de la pel·lícula, dècada dels seixanta, ja en tenia prou d'aconseguir que els dos bàndols en guerra freda fossin mesurats amb un mateix raser). No podem entendre la pintura de Goya si prescindim del pensament il·lustrat que l'estimula; ni les obres de Rafael sense tenir en compte la revolució renaixentista que les emmarca. No podem, tampoc, entendre les obres de Tàpies fora del seu marc temporal. En d'altres països, com a França, la revisió del que ha estat el segle XX deixa en molt mal lloc els intel·lectuals que van assumir posicions semblants a les de Tàpies. Aquí, en canvi, continua imperant el relat que va començar a prendre als anys seixanta del segle passat. És una mostra més del conservadorisme del nostre món intel·lectual, tan inamovible i tan oficialment d'esquerres.