La que riu i els que critiquen

A final del 2004 i principis del 2005 van tenir lloc les sessions de la comissió parlamentària que investigava les responsabilitats polítiques en relació amb els atemptats de l'11 de març de 2004 a Madrid. De totes les compareixences n'hi va haver sobretot una que va tenir un impacte especial, perquè més enllà de les discussions més tècniques i de les trifulgues polítiques va establir una connexió humana entre el que passava al Congrés dels Diputats i els ciutadans. Va ser la compareixença de Pilar Manjón, mare d'una noia morta en els atemptats i portaveu de les víctimes. La seva intervenció va donar dimensió humana a una comissió parlamentària que, com tantes altres vegades, era un acte marcià. Però el moment més revelador i que va despullar la desconnexió dels polítics respecte a la realitat va ser quan es va dirigir als responsables polítics en el moments dels atemptats, Zaplana, Acebes i altres, que seguien la comissió enmig de rialles: “De què riuen ses senyories?”, els va dir mirant-los a la cara. S'estava parlant de la mort de desenes de persones i ell semblava que anaven a la seva festa particular d'encantats d'haver-se conegut. No va ser vir de gaire res, que Manjón els digués el que molta gent tenia ganes d'haver-los dit, i no només en aquella situació, sinó en tantes altres que mostraven la desconnexió de la política i la realitat. Però és dels moments que no s'obliden. Si més no, els que no ens dediquem a la política.

Hi he pensat aquesta setmana quan he vist Alicia Sánchez-Camacho encantada d'haver-se conegut per haver signat un pacte amb el govern de CiU per a l'aprovació dels pressupostos d'aquest any. De què riu? Què celebra? Per què només li falta fer l'onada i cridar oé, oé, oé! saltironant per l'hemicicle del Parlament? Per què busca la foto com el caçador que es fa retratar amb la seva presa? Qui s'ha pensat que és? Què coi es pensa que és fer política? No són només preguntes retòriques: efectivament, Sánchez-Camacho és la mostra més evident dels que fan política per omplir el seu ego més que per servir a la societat. Més enllà del partit que sigui, un espècimen polític lamentable. Però no menys que els que sense sobreactuar tant, sense aparentar ser tan frívols, actuen només des del pur partidisme i sense responsabilitat de país, i a sobre critiquen els que fan perquè fan i perquè no fan.