Una carretera de por

Santi Vila, alcalde de Figueres, la va anomenar ahir el “corredor de la mort” de les carreteres gironines després del greu accident que hi va passar diumenge a la nit. Algú dirà que no n'hi ha per a tant, però segur que molts d'altres coincidireu amb mi que passar per la carretera de circumval·lació de Figueres fa por. Hi ha uns quants factors que contribueixen a crear aquesta sensació. Un d'important és el fet que tot el traçat és un llarg revolt, la qual cosa dificulta molt la visibilitat. Hi ha després les tanques laterals de protecció, necessàries perquè tot el traçat discorre elevat sobre la plana empordanesa, però que donen una gran sensació d'estretor que s'agreuja pel fet que no hi ha pràcticament vorals. El gran nombre de camions que constantment hi circulen és el tercer factor que agreuja encara més la sensació de por d'aquest tram de carretera. Un volum de trànsit pesant que segur que baixaria una mica si hi hagués la possibilitat de sortir de l'autopista al nord de Figueres, cosa impossible –i incomprensible– des que fa gairebé quaranta anys es va construir l'AP-7. L'accident de diumenge –i ja n'hem perdut el compte– hauria de ser la gota que fes vessar el got de la paciència gironina sobre el mal estat de l'N-II, un debat en el qual no es poden acceptar de cap manera més excuses de Foment. Acotar el cap un cop més en aquest tema –i també hem perdut el compte dels anys que fa que ho fem– seria com acceptar que ens podem permetre el luxe de tenir un “corredor de la mort” com a carretera. I això –tots hi estem d'acord, suposo– és del tot intolerable.