La presumpció d'Urdangarin
El periodisme va ràpid i la justícia lenta. Un fet que visualitzarem aquests dies que Iñaki Urdangarin entrarà com a imputat en els jutjats de Palma. Davant l'opinió pública, el duc ha estat jutjat. No ha gaudit de la presumpció de innocència escrita com un article important a la Constitució espanyola.
El fiscal li ha imputat corrupcions en diners públics que l'emboliquen fins al coll. El personatge ha estat condemnat sense esperar que el jutge dicti sentència. No hauria de ser així. La presumpció d'innocència és la base del dret, com escriu l'advocat Carles Monguilod en el seu llibre Vint-i-cinc anys i un dia per justificar que mai es pot acusar el lladre més gran del món sense que es puguin provar els fets. Monguilod sempre ha defensat casos molt complicats: El Vaquilla, el zelador d'Olot. Des del punt de vista del ciutadà, tots tenen el escrit delicte a la cara. Els defensa perquè està convençut que ningú es culpable fins que es demostri el contrari. Tota una obvietat que sovint és oblidada i costa de portar a la pràctica.
En el cas Urdangarin, per molt gendre que sigui del rei i per molt que hagi ensorrat el prestigi de la casa reial i els hagin fet posar vermells, caldria esperar que es demostrin les proves del fiscal. El periodisme en determinats temes té pressa. No s'espera per molt que ho digui la Constitució, la carta de drets humans, o qui sigui.
Ni el mateix Urdangarin sembla que es vulgui defensar. Darrerament ha contribuït a una mena d'autojudici.
En cap moment hi ha hagut cap linxament organitzat per part de la premsa, si bé sectors de la monarquia actual i no precisament defensors de la república del futur han vist Urdangarin com un bon pretext per enfonsar la monarquia i aixecar la bandera de la república, que, segons aquests sectors, només podria ser que fos enlairada per un personatge de la dreta espanyola.
Aquests dies, ningú ha impedit al duc de Palma oferir una multitudinària roda de premsa sobre el fet. Fins ara el gendre del rei no ha volgut parlar i fins i tot va caure en el ridícul de córrer quan el perseguia un càmera de televisió. Què amaga? Podia haver parlat i haver-se defensat davant la premsa, que hauria prioritzat les seves declaracions. Ha callat perquè des de la casa reial li han aconsellat que es mantingui en silenci. El que li cal a aquest ciutadà és defensar-se. I, si ha comès un delicte, que el pagui com la resta dels humans.
