Esmorzars tàntrics

El coitus interruptus ha passat a la història. Ara quedes amb algú per esmorzar i vius una experiència tàntrica (sobretot si aquest algú et capgira l'ADN). El cambrer ve a la taula per demanar què vols i tu encara t'estàs adaptant a la cadira per no semblar ni un moc gegant ni un pal d'escombra. El mires uns segons, amb el cervell en punt mort i ganes de dir-li: “No tens res millor a fer que venir a tocar-me els pebrots?” Però tu mateix et respons: “No, és clar, és la seva feina” (no pas la d'interferir en el flirteig amb l'altre, sinó la de portar-te alguna cosa per prendre, que per això has entrat al bar). Un cop superat l'instant de tensió inicial, i havent dit el primer que t'ha passat pel cap (un mini de fuet i una xocolata a la tassa, o un croissant i un refresc de llima), et capbusses en un duel de mirades, somriures, converses i caigudes d'ulls més pròpies de l'estat catatònic dels personatges de Kim Echlin que no pas d'un encontre de dos adults a les deu del matí. Immersos en uns diàlegs que volen saber-ho tot, on cada gest és entès en clau de sol i on cada paraula sona a “m'agraden els teus llavis”, reps una segona visita del cambrer --que ara ja ve carregat amb l'esmorzar i et mira fatal–, i tornes a respirar fondo per no esbatanar-li la safata pel cap. Somrius amb una negligència d'acudit dolent. Inspires, expires, i fas espai a la taula, traient la mà de dins de la del teu acompanyant, recordant (sense educació) els parents més propers del cambrer aplicat i ara ja considerat l'enemic del dia. El temps vola i el fuet ha fet fongs, la xocolata s'ha empedrat, el croissant és una pila d'engrunes i el refresc de llima encara està per obrir. El cambrer passa pel costat i fa cara de pomes agres. Però tu estàs bé, estàs festejant, i no tens ni gana ni set. Tens tot el que necessites, i ho tens a frec de nas: un rostre harmònic, uns ulls amb bossetes de son, uns llavis bategants, unes mans fortes, uns nas recte, un serrell ben pensat, uns texans fermats, un jersei blanc de llana, un perfum francès... I la timidesa encisadora dels primers esmorzars tàntrics, voltats de gent invisible i cambrers inoportuns, que fan que el dia tingui ales.