El miratge de Girona

El subdelegat del govern a Girona, Carles Jaume, va dir ahir en veu alta el que feia dies que tothom deia en veu baixa: ara no hi ha diners per fer subterrani el tren convencional a Girona ni per treure l'actual viaducte. És a dir, la clau de volta del projecte del TAV a la ciutat s'ensorra. Recordem-ho, per si de cas. Quan l'any 2000 el llavors diputat del PP a Madrid Jordi de Juan i el llavors ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, anuncien que el futur tren d'alta velocitat tindrà estació subterrània al centre de Girona i que la travessarà per un túnel, el que es ven, sobretot, més que els avantatges de tot això, és que la ciutat es podrà deslliurar del viaducte que la travessa des dels setanta. La notícia va tenir un fort impacte a Girona ja que en aquell moment a ningú li passava pel cap que l'andròmina del viaducte –que quan es va fer es va rebre amb els braços oberts perquè va permetre relligar barris de la ciutat fins llavors separats pel talús del tren– pogués desaparèixer. La qüestió és que un cop es va oferir un regal d'aquestes característiques, gairebé tothom ho va veure amb molt bons ulls. Fins que van arribar les vaques magres i es va començar a intuir que tot aquell projecte se n'anava en orris, i més quan des de Madrid no concretaven gaire res sobre el túnel ni el viaducte. A l'Ajuntament diríem que ho tenen coll avall des de fa temps, per això han encarregat estudis per aclarir quines alternatives reals hi ha si no es fa el túnel. Siguem realistes, doncs. Pensem que tot plegat ha estat un miratge i que la qüestió pinta cap allà on segurament no hauria d'haver deixat de pintar mai: el TAV, subterrani –que
està d'allò més bé– i el convencional pel viaducte. Almenys fins que tornem a ser rics. I em fa l'efecte que, en vista de l'aigua que baixa, falten uns quants anys.