Les orquídies han mort

Tenia un viatge pen­dent de fer aquest hivern i, tal com es pre­sen­ten les coses, que­darà per fer. Bona part de la culpa la tenen els aires freds sibe­ri­ans, trans­por­tats per bor­ras­ques juga­ne­res que, en lloc de pas­sar i sols ense­nyar-los, ens els han dei­xat a sobre i no hi ha manera de fer-los fugir. S'hi tro­ben bé. Elles, les bor­ras­ques, res­se­guint l'equa­dor, han car­re­gat sorra i aire calent del Sàhara, han tra­vessa l'Atlàntic i ara pugen en direcció al nord, dei­xant enfan­ga­des les gor­res dels dic­ta­dors d'Amèrica del cen­tre i del Carib. Des­car­re­gats de pes i acom­pa­nyant el cor­rent del Golf i el nord de l'Atlàntic, es pre­sen­ta­ran a Islàndia, on tenen un dels seus indrets de des­cans.

Com que les pre­vi­si­ons del ser­vei mete­o­rològic són cada vegada més exac­tes, em per­me­ten pren­dre pre­cau­ci­ons amb les plan­tes deli­ca­des del jardí. Aquest any, però, he rebut de valent. Tinc una dot­zena d'orquídies gegants, vari­a­des, com­pra­des en bulb a l'illa de Madeira fa uns trenta anys, de les quals en flo­rei­xen cada any, més o menys, una ter­cera part. No sé per quina raó aquest any han flo­rit gai­rebé totes. Tapa­des amb una tela de dues dobles sem­blava sufi­ci­ent la pro­tecció. Una planta tenia una tren­tena de vares de flors: era una bellesa. Poc rega­des per dis­mi­nuir la ten­dresa del fullatge, em dis­po­sava a des­a­fiar la bor­rasca. Les repe­ti­des visi­tes em con­fir­ma­ven l'efec­ti­vi­tat de la pro­tecció. Unes vares per al mes­tre Josep Via­der i la filla Anna Maria, antics veïns i amics, van ser les pri­me­res a pre­su­mir fora de les plan­tes. Dijous pas­sat, vaig voler fer uns obse­quis a uns amics i, llamp del cel!, vaig tro­bar totes les flors cre­ma­des pel fred. El vent traïdor les des­tapà. “Les havies d'haver entrat!”, em diuen. És que pesen uns 130 qui­los cada una! He dit que tenia pen­dent un viatge. Volia foto­gra­fiar amb neu les capi­tals d'Europa de l'est i el Danubi i el Rin gelats. Pla­ni­fi­cat el viatge per a dues per­so­nes —neces­sito algú que em porti l'equip fotogràfic i les pas­ti­lles— uns deu o dotze dies, els pas­sat­ges d'avió des de Girona cos­ta­ven sis rals i l'hos­ta­latge en aquesta època també ben poc. Vet ací que la reti­rada de les com­pa­nyies aèries de baix cost de l'aero­port de Girona difi­culta i enca­reix moltíssim els viat­ges. D'altra banda, les ambai­xa­des reco­ma­nen espe­rar a finals de març. Tot ple­gat, mal temps, fred gla­cial, neu api­lo­nada a les ciu­tats, ser­veis aeris anul·lats i cars... L'Europa de l'est s'espe­rarà. Amb els àlbums de foto­gra­fies del Piri­neu recu­pero la moral. Qui és aquest? És un que sense la ves­ti­menta de rigor pujava a tot arreu. Ostres! Sóc jo al cim del mont Per­dut el 1968. Vaig fir­mar en el lli­bre de cims de la fede­ració ara­go­nesa. Ara no pujo ni al llit i cerco un cotxe en què en lloc de pujar-hi, s'hagi de bai­xar. N'hi ha d'haver. Jo ja m'afa­nyo a pren­dre pas­ti­lles del que sigui: pas­ti­lla que veig... Però per a “Estic molt fotut!” no se'n tro­ben enlloc. Pot­ser Andorra?