El fariseisme convergent

Quan CiU va pren­dre posició del govern, no va dub­tar a cul­pa­bi­lit­zar el tri­par­tit del mal estat de l'eco­no­mia. Una manera bar­ro­era de jus­ti­fi­car les reta­lla­des que ha apli­cat i dre­ta­nit­zar les seves pri­o­ri­tats: poten­ciar els interes­sos d'empre­sa­ris i finan­cers per damunt dels de les clas­ses neces­si­ta­des, cosa que ha com­por­tat un pro­gres­siu des­ba­lles­ta­ment de l'estat del benes­tar i de la democràcia par­ti­ci­pa­tiva dels tre­ba­lla­dors que, en cap cas, ha ser­vit per reduir l'atur i, encara menys, per crear ocu­pació. Tam­poc han pro­mo­gut la reforma fis­cal amb la qual s'obtin­drien més ingres­sos de les ren­des de capi­tal. Al con­trari, estem en plena res­cissió econòmica...

Unes mane­res molt poc ètiques, però menys trans­cen­dents que el fari­se­isme polític que prac­ti­quen en jugar amb els sen­ti­ments i amb els desit­jos dels cata­lans d'acon­se­guir una Cata­lu­nya política­ment sobi­rana, econòmica­ment i cul­tu­ral­ment inde­pen­dent, però, sobre­tot, sense l'espoli sis­temàtic infli­git pels governs espa­nyols. CiU ha uti­lit­zat la retòrica cata­la­nista i fins i tot la sobi­ra­nista com la tran­sició naci­o­nal o el pacte fis­cal per fer les polítiques que com­pla­uen uns deter­mi­nats sec­tors econòmics, mal­grat que com­porti ser cap­tius d'en Rajoy, en defi­ni­tiva boti­flers! L'acord dels pres­su­pos­tos amb el PP posa de mani­fest que allò de la geo­me­tria vari­a­ble és pur ver­ba­lisme par­la­men­tari, car les qüesti­ons impor­tants (com és nor­mal des del pacte del Majes­tic) les pre­fe­rei­xen pac­tar amb els popu­lars, rebut­jant, sense escrúpols, les ofer­tes de col·labo­ració d'ERC. Aquest apro­pa­ment al PP, tot i alguna ben estu­di­ada decla­ració alti­so­nant com la del pre­si­dent Mas al rota­tiu francès Le Monde, demos­tra a bas­ta­ment que els qui veri­ta­ble­ment tenen una malal­tissa dependència de Madrid no són només els soci­a­lis­tes cata­lans, sinó els diri­gents de CiU, i pot­ser més que cap d'ells en Mas i en Duran i Lleida, els dos màxims cul­pa­bles de la crei­xent i inqua­li­fi­ca­ble sub­missió de Cata­lu­nya a Espa­nya.

L'auto­no­misme con­for­mista i submís prac­ti­cat per CiU quan governa no té res a veure amb les polítiques que pre­co­nitza quan és a l'opo­sició i encara molt menys amb el que pre­dica quan està en cam­pa­nya elec­to­ral, ja que ales­ho­res la majo­ria dels diri­gents con­ver­gents es decla­ren sobi­ra­nis­tes i, com el mateix pre­si­dent Mas, decla­ren que en un hipotètic referèndum sobre la inde­pendència hi vota­rien a favor. Unes afir­ma­ci­ons con­tra­dictòries amb la política que diària­ment podem obser­var. Un altre exem­ple és el pacte que han subs­crit amb la vir­reina d'en Rajoy, la Sánchez-Camacho, la llei òmni­bus sobre la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als (CCMA), TV3 i Cata­lu­nya Ràdio que com­por­tarà asfi­xiar econòmica­ment la CCMA i reforçar el con­trol polític del govern amb la con­següent eli­mi­nació del plu­ra­lisme del con­sell d'admi­nis­tració. Una política enca­mi­nada a reforçar les enti­tats pri­va­des i esca­nyar les públi­ques i que reforça l'insis­tent rumor que insi­nua que el govern lliu­rarà el con­trol de la cor­po­ració a una per­sona vin­cu­lada al grup Godó... Els rei­te­rats pac­tes amb l'espa­nyo­lisme més reac­ci­o­nari només poden tenir una pos­si­ble lec­tura: mal­grat les teòriques diferències ideològiques, exis­ti­ria una ren­di­ble aliança d'interes­sos en la qual Cata­lu­nya i els cata­lans podrien esde­ve­nir greu­ment per­ju­di­cats. Uns pac­tes que, si seguei­xen, han de com­por­tar –de ben segur– un irre­ver­si­ble descrèdit per als con­ver­gents tan o més gran del que han patit els soci­a­lis­tes.

Tota una línia d'actu­ació que rea­firma aque­lla dita popu­lar: “Un veu la palla en l'ull dels altres i no sap veure la biga en el propi.” L'exem­ple ens el dóna la con­se­llera Irene Rigau, res­po­nent a una inter­pel·lació par­la­mentària d'un dipu­tat de SI, quan s'atreví a afir­mar que el grup inde­pen­den­tista podria esde­ve­nir traïdor, sense ado­nar-se que ella i la resta del govern con­ver­gent, amb la seva dis­cu­tida actu­ació, pot­ser ja han esde­vin­gut traïdors.