Devaluats

La paraula devaluació ens remet al franquisme o als primers anys de democràcia, quan el govern espanyol va rebaixar per decret el valor de la pesseta en diferents ocasions. Era una de les poques opcions que hi havia perquè es poguessin superar les successives crisis econòmiques i per recuperar competitivitat. Concretament, des del 1959, es va devaluar la pesseta els anys 1967, 1976, 1982, 1992 i 1993, en unes operacions que, certament, van contribuir, en aquells moments, i acompanyades d'altres mesures, a millorar l'economia. Aquests últims mesos s'ha tornat a parlar de devaluació, però en el sentit que ara, amb la moneda única europea, aquesta és una operació que no és a l'abast dels estats, la qual cosa no vol dir que sigui impossible de fer. Entre altres coses, perquè ja s'està portant a terme. Les retallades que fa mesos que aplica el govern de la Generalitat –i que ahir van tornar a provocar la sortida al carrer d'estudiants i treballadors– i les que ha endegat i endegarà el govern espanyol són part d'aquesta devaluació atípica. Ahir en vam tenir una prova més en les nòmines de febrer, devaluades amb caràcter retroactiu i tot per l'augment de la retenció de l'IRPF. Tot plegat, diuen, per poder afrontar millor el futur i fer que l'economia es revifi. Però, en aquest punt de la crisi i després d'escoltar les mil i una anàlisis fallides d'economistes i polítics, qui creu en revifades? Els bancs, segur. Sobretot després de la injecció de capital que ahir els va fer el Banc Central Europeu. A la resta dels ciutadans només els queda l'esperança que no hi hagi un sotrac més gran i poder sobreviure, encara que els hagin devaluat sense que se n'hagin adonat.