Construint líders

Fa temps que l'estic obser­vant no pas de la vora com vol­dria, però entre els mit­jans i les visi­tes que ha fet a Girona, he tin­gut ocasió de veure'l, escol­tar-lo i tenir-hi unes parau­les. Es tracta d'Oriol Pujol i Fer­ru­sola, d'ara enda­vant, l'Oriol. L'afició, con­ver­tida en pro­fessió durant la meva llarga estada a la direcció d'una gran empresa, de des­co­brir els caràcters de les per­so­nes, apti­tuds, acti­tud social, espe­rit d'empresa i altres qua­li­tats —i defec­tes—, em va per­me­tre envol­tar-me de gent molt qua­li­fi­cada i selec­ci­o­nar-ne d'alt nivell per a la pròpia empresa o del grup. Un màster de psi­co­lo­gia apli­cada, va ser-me d'ajuda.

A l'Oriol, no hi deu haver ni una sola per­sona que no el com­pari amb el seu pare. Amb els fills de figu­res és ine­vi­ta­ble. La majo­ria d'aquests, en veure-ho, arri­ben fins hi tot a odiar-ho i, en algun cas, ha estat l'ori­gen de pro­ble­mes greus. A l'inrevés, els que s'arri­men a la figura dels pro­ge­ni­tors, no merei­xen atenció i viuen sense pena ni glòria. L'Oriol té les idees clares: de Jordi Pujol sols n'hi haurà hagut un. Ell, en tot, vol ser l'Oriol, i si en quel­com s'assem­blen, és en la ferma decisió de tenir cadascú la seva pròpia vida. Una equi­li­brada intel·ligència, capa­ci­tat d'impro­vi­sació, cul­tura sòlida i faci­li­tat de dir i expli­car-se en qual­se­vol lloc i tema cone­gut –par­lar del que no és coneix és teme­rari–, el fa bon comu­ni­ca­dor. És sen­zill en el tracte, edu­cat, res­pectuós i amb el sen­tit de l'humor precís: entès que no és el mateix fer gràcia que fer riure.

En el cas molt pro­ba­ble d'espe­rar del sub­jecte el més alt lide­ratge polític, can­vien algu­nes coses. Del que un pre­sumpte líder polític ha de tenir en quan­ti­tat ines­go­ta­ble és capa­ci­tat d'adap­tar-se. A vega­des en el curs d'unes hores, s'ha de plan­te­jar el mateix assumpte can­viat total­ment. L'Oriol fins ara no s'ha tro­bat en dile­mes sem­blants. Ja li arri­barà. Té sere­ni­tat, el cap fred i m'atre­veixo a dir que serà capaç de can­viar el dis­curs com un mitjó, i defen­sar-lo amb valen­tia. Jordi Pujol ho arre­glava amb aque­lles entra­nya­bles ges­ti­cu­la­ci­ons, amb el cap incli­nat sobre l'espat­lla, ulls tan­cats, mit­ges parau­les i un “ja m'ente­neu, veri­tat?”, que inex­pli­ca­ble­ment tot­hom ente­nia sense haver dit res, i aca­bava amb una gran ovació. L'Oriol té les con­di­ci­ons per obte­nir per camins dis­tints els resul­tats que obte­nia el seu pare, sense imi­tar-lo. Dei­xeu-lo fer. És ben clar que sap el que vol i ho asso­lirà. Li sobra temps. En Mas governa i, a la vegada, pinta, mobla i decora la casa amb nou estil, amb vista a anys enllà. Vuit? Dotze? Els pre­sump­tes esta­dants –els quals han d'anar fent llavi com els músics–, ho con­tem­plen amb res­pecte i una certa por. Tenen sort! No tots els polítics tenen un pre­ludi de suor i llàgri­mes a càrrec d'un amic que els pre­ce­deix, en aquest cas, en temps de crisi, gai­rebé temps de guerra. L'Oriol encara no ha arri­bat i ja s'ha de tenir en compte. Ell ho sap i no ho sap. La res­pon­sa­bi­li­tat frena i la lli­ber­tat acce­lera. Ha d'anar al seu pas: el destí prou que l'atra­parà! Aquest és l'Oriol Pujol sin­te­tit­zat sola­ment. Que­den per defi­nir sen­ti­ments, afi­ci­ons, debi­li­tats, família, rela­ci­ons huma­nes, pros­pec­tiva de Cata­lu­nya a Espa­nya i Europa, cor obert per poder-hi cabre tots els cata­lans i, per aca­bar, lide­ratge. Lla­vors que­darà retra­tat i emmar­cat. Així ho penso, i tal com ho penso ho dic!