CiU: dos congressos decisius

Fa poques setmanes i després de més de trenta anys sense fer-ho, vaig fer una conferència conjunta amb el president Pujol. Era obvi que l'acte aixecaria un cert morbo, després de tant de temps sense un míting o un acte plegats. Com vaig analitzar i alguns dels assistents em varen remarcar, el país, la nostra nació, està canviant. Si no com és possible, com s'entén un debat ple de coincidències i complicitats entre dues persones que van començar plegades, després varen tenir un llarg període de desencontre i, ara, amb pocs matisos són capaços de dirigir un discurs nacional coherent i complementari? Tot plegat em fa pensar que Catalunya comença a estar madura per a un gran canvi de xip mental i ideològic. S'ha acabat l'acomplexament i la dependència de l'imaginari col·lectiu i nacional espanyol. Ens n'hem cansat, ens han decebut i ja no valen les idees d'en Vicenç Vives, els pactes de la transició, el pujolisme i el seu peix al cove i la dependència malaltissa amb complex d'inferioritat vers l'estat d'aquells que han estat somniant el federalisme sense trobar parella per assolir-lo. Catalunya està davant la seva trista realitat. Ens han espoliat, ens han tolerat subtilment i ara pensen portar-nos a la marginalitat i a la submissió, després d'haver construït una sòlida quinta columna a casa nostra amb el suport de tota una sèrie de sectors que el seu negoci i la seva mentalitat depenen d'Espanya.

En aquest marc, la força fonamental del catalanisme i que ha de ser també la

de l'independentisme, CiU, té dos congressos decisius que han de col·locar aquestes dues forces polítiques, i la federació que conformen, en ple segle XXI, i a les demandes d'unes noves generacions per a les quals Espanya no és cap valor afegit sinó que és una rèmora que ens fa retrocedir en aquell paper que tenia Catalunya de lideratge intel·lectual, polític, econòmic i industrial. En aquests dos congressos hi ha una circumstància que ens omple d'esperança i satisfacció: una nova generació de sobiranistes, en el cas de CDC molt més clara i nítida, irromp amb força i contundència. L'escola de patriotes que ha representat, durant tants anys, la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) i, d'alguna manera també, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), han generat uns quadres polítics que tenen molt clar l'imaginari col·lectiu nacional i el full de ruta cap a la independència. Amb tot, CDC és conscient que encara no tots els seus militants i, menys encara, els seus votants, tenen clar que cal arriscar per la independència. Van ésser molts anys de coitus interruptus de mentalització que calia enfortir l'estat, referint-se a Espanya. Però per aquests sectors que ja representen unes generacions que estan entre els 50 i els 80 anys, la valenta presa de posició del president Pujol, que ha manifestat que no té arguments per no caminar cap a la independència, ha causat una gran sotragada i canvi de paradigma. Si ho diu en Pujol, som-hi! A CDC, tot i la destrucció de l'anomenat pinyol, pels enfrontaments entre l'entorn del president Mas i una bona part dels quadres més dinàmics de CDC, hi ha una voluntat superadora, també del pujolisme, de construir i muscular un potent partit en el qual els xitxarel·los tinguin cada vegada menys poder i emergeixi una nova classe dirigent del partit que col·loqui els millors de veritat sense complexos al capdavant no només del partit sinó que també quan sigui possible a tots els estaments de govern en què participa CDC.

En el proper congrés de CDC, hi ha dues persones que mereixen una oportunitat: l'Oriol Pujol, del qui cal dir que només té un inconvenient, ser fill de qui és, i en Josep Rull, que ha de demostrar que és capaç de construir i estructurar un gran partit que ha de liderar el dret a decidir d'una part de la nostra nació, el Principat de Catalunya. CDC, després del congrés, ha d'imposar un rumb clar que signifiqui trencar amb els botxins del PP, que tot aprofitant les estructures i poders de l'estat estan massacrant, aniquilant i tractant d'assimilar políticament, cultural i lingüística el País Valencià i les Illes. A la vegada estan preparant subtilment una gran ofensiva contra els eixos de la construcció nacional assolits a Catalunya. La nova direcció de CDC ha d'imposar al govern de la Generalitat, tot i el pragmatisme que suposa haver de pagar les nòmines de final de mes, la idea que no es pot cedir ni un sol mil·límetre davant del PP i el nacionalisme espanyol, perquè si no es fa així, perdrà tota autoritat moral, política i ètica per encapçalar la lluita política per la nostra independència nacional.

Pel que fa a Unió Democràtica, hi ha una forta campanya per part de l'Estat per convertir-los en els bons de la pel·lícula, aquells que encara creuen en el projecte espanyol. I és evident que hi ha alguns sectors, cada dia menys nombrosos afortunadament, que, sigui per convicció o per negoci, encara creuen en l'entesa amb Espanya, però hi ha una nova generació de democratacristians i una bona part d'històrics desenganyats que també creuen que cal donar un cop de timó cap a la sobirania. És obvi que a Unió no hi ha la majoria política, encara, com a CDC, per establir un full de ruta i una estratègia cap a la independència, però hi ha les noves generacions procedents d'Unió de Joves que demanen pas amb dues ales, una més partidària d'esperar el després de Josep Antoni Duran i Lleida i els que creuen fermament que ara ja toca trencar amb la política de vassallatge envers Espanya. A Unió hi ha dos corrents sobiranistes, un de més pragmàtic, encapçalat per n'Antoni Castellà, i un de més directe, que té com a líder el batlle de Vic i president de l'Associació de Municipis per la Independència, Josep Maria Vila d'Abadal. Els dos saben que en aquest congrés la victòria serà per a en Duran i Lleida, que després de les darreres eleccions al Congrés dels Diputats i els resultats obtinguts, ha tornat a consolidar-se com a líder indiscutible del partit. Tot i això, cada dia, ell mateix és més conscient que el país està canviant i que les relacions amb Espanya mai més no seran com ell creia que teòricament havien d'ésser. Jo, personalment, crec que Josep Antoni Duran i Lleida, com ho ha fet Jordi Pujol, més tard o més d'hora, sabrà col·locar-se al costat de les noves generacions que empenyen, i no serà un fre per a l'impuls i l'emancipació nacional.

Artur Mas, el nostre president, i Duran i Lleida, tenen i tindran l'obligació de no posar pals a les rodes a les noves generacions, que aviat empenyeran cap a saltar la paret i assolir l'important però alhora indefugible repte de la nostra independència.