No cal!

Els pes­si­mis­tes nei­xen? Es fan? Ho són per culpa dels gens o de l'ambi­ent? Mala cosa, els pes­si­mis­tes! Ben lluny! El pes­si­mista és aquell que no creu que la seva con­ducta pugui can­viar les coses, és pas­siu i fuig de les noves experiències. Només veu pegues i pro­ble­mes a tot, i en canvi ignora les vir­tuts i les gràcies de les per­so­nes, dels temps i les situ­a­ci­ons. El pes­si­mista és fosc, no gaire simpàtic, i es fa una mica pesat. El pes­si­mista es burla dels qui cre­uen que les coses poden sor­tir bé i tre­ba­llen perquè hi sur­tin, i els acusa d'ingenuïtat i poca intel·ligència. En gene­ral, és sus­picaç i des­con­fiat, i crida el mal temps tan fort que al final li acaba venint a sobre. El pes­si­mista no s'arre­manga, o se'n cansa aviat, perquè ha arri­bat a la con­clusió que “total, no val la pena; no cal; no sor­tirà bé; no ho podrem arre­glar; fem el que fem, tot anirà molt mala­ment”: es con­demna eter­na­ment a la immo­bi­li­tat; de fet, no cal que ningú el venci, perquè es der­rota ell tot sol. L'opti­mista, per con­tra, és clar, i ale­gre, i enco­mana ener­gia. No és ingenu ni babau, sim­ple­ment té auto­es­tima i creu en la seva capa­ci­tat i en la de les per­so­nes que l'envol­ten per can­viar el món. L'opti­mista és bri­llant i al seu cos­tat s'hi està molt a gust. L'opti­mista no defa­lleix; si un moment es cansa, reposa, agafa alè, fa fora el desànim i torna amb l'espe­rit reno­vat. L'opti­mista fa tot el pos­si­ble perquè pas­sin les coses que vol que pas­sin. És feliç, tri­om­fa­dor, espera sem­pre el millor i el millor li acaba venint.

En aquests dies difícils que vivim, que per als inde­pen­den­tis­tes són d'una gran trans­cendència, els pes­si­mis­tes ens hau­rien de fer el favor de que­dar-se a casa, no anar a les tertúlies de ràdios i teles, no escriure als dia­ris, no anar al casino a fer la par­tida. Perquè no ens con­tagiïn des­es­pe­rança. Després que tor­nin a sor­tir, perquè a la Cata­lu­nya inde­pen­dent neces­si­ta­rem de tot, pes­si­mis­tes inclo­sos.