Opinió

Un energumen

L'escena: un senyor com­par­teix taula amb una senyora en l'acte d'inau­gu­ració de l'expo­sició 25 años de rela­ci­o­nes diplomáticas España Israel. La inau­gu­ració no pinta bé. No trans­corre plàcida­ment. Dues noies sim­pa­tit­zants amb el poble palestí inter­rom­pen l'acte i, una a cada banda del local (una d'elles porta des­ple­gada la ban­dera pales­tina), pro­tes­ten escri­das­sant i boi­co­te­jant la inau­gu­ració. Totes dues cri­den, de manera airada, con­sig­nes dema­nant la lli­ber­tat d'aquest poble rei­te­ra­da­ment vili­pen­diat.

El senyor que està asse­gut a la taula i ha d'inau­gu­rar l'expo­sició, Anto­nio Mora (pre­si­dent de l'asso­ci­ació de la premsa de Gra­nada), demana diver­ses vega­des a les noies cri­da­ne­res que dei­xin de cri­dar per tal que l'acte es pugui desen­vo­lu­par tal i com estava pre­vist. Les noies en qüestió no cedei­xen i, ales­ho­res, de manera con­tun­dent, amb segu­re­tat i aplom, el senyor s'aixeca i men­tre camina cap a una de les noies ( la que porta la ban­dera) va tra­ient-se el cin­turó amb una des­tresa pròpia d'un doma­dor de circ o d'un strip­per i, una vegada tret, el doblega i l'agafa per les dues pun­tes men­tre s'acosta amb el braç enlaire a la noia aban­de­rada que segueix cri­dant i llançant con­sig­nes rei­vin­di­ca­ti­ves. L'ener­gu­men en qüestió és a punt de des­car­re­gar el cin­turó a l'esquena de la noia quan veu que una tele­visió local (Canal Sur) està fil­mant i reco­llint tot el que passa. La bèstia es para, pas­seja per la sala tot des­car­re­gant la ràbia sense haver pogut fer allò que sem­blava que volia fer en un prin­cipi i s'asseu entre les cadi­res del públic.

El senyor en qüestió ha dimi­tit el seu càrrec (només fal­ta­ria!!!) i ha dema­nant dis­cul­pes expli­cant que “sus actos le han sumido en un estado de pro­funda tris­teza y des­con­ci­erto”.

Segu­ra­ment amb aquesta dimissió n'hi hau­ria d'haver prou. És pro­ba­ble, però què volen que els digui. A mi em va dei­xar una mica més que pre­o­cu­pada la faci­li­tat i des­tresa amb què aquell sub­jecte va fer el gest d'esti­rar el cin­turó, ple­gar-lo i aixe­car el braç amenaçant. Fa pen­sar. I jo dec ser molt i molt mal pen­sada, però em va sem­blar que aquell gest estava massa inte­ri­o­rit­zat i em va fer por.

I el pit­jor i el que real­ment ens hau­ria de fer por a tots ple­gats és que, per a més d'un i més d'uns quants, no n'hi ha per tant. Però sí. N'hi ha per tant. Quants de mise­ra­bles!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.