Lluny de Damasc

Lluny de Damasc. I de Moscou. I de Pequín. Fa un any de l'inici de les revoltes a Síria, i el balanç no necessita adjectius: 10.000 morts, 30.000 refugiats i 200.000 desplaçats interns. Homs s'està convertint en la nova Srebrenica. Mirant cap a un altre lloc, ens pensem que, com que la sang no ens esquitxa, no som responsables de la carnisseria de Baixar al-Assad. Però, realment, com n'arribem a estar, d'amarats, de la sang de les seves víctimes! I com es burla –també de nosaltres– Putin quan unes urnes fraudulentes li donen una victòria aclaparadora! I com ens silencien –també a nosaltres– les autoritats xineses quan prohibeixen, empresonen i torturen les veus dissidents al seu interior. En realitat, les víctimes d'aquests exercicis d'autoritarisme són les classes mitjanes, incipients en aquests països que per una raó o una altra han conegut en els últims anys nivells d'educació i de riquesa inèdits en la seva història. Les revoltes de Tunísia, Egipte o Síria no es poden entendre sense l'efervescència de les noves classes mitjanes i urbanes a tot el món àrab. La classe mitjana és un agent de canvi en els règims totalitaris, i una garantia democràtica per als règims parlamentaris. Però, en canvi, el nou paradigma econòmic ens porta cap a l'escenari contrari. Una notícia dels últims dies: s'incorporen 128 noves fortunes mundials a la coneguda llista Forbes de multimilionaris. Amb 96 d'aquests rics amb domicili fiscal a Rússia, i 95 més a la Xina, i 86 entre el Pròxim Orient i l'Àfrica. Ser multimilionari ha deixat de ser d'occidental perquè el creixement de les anomenades economies emergents no va necessàriament lligat a un increment de les seves classes mitjanes. Al contrari.

El declivi d'aquest gruix central de les nostres societats es pot apreciar arreu del món desenvolupat. A Alemanya, la classe mitjana –definida per tots els que guanyen entre un 70% i un 150% de la mitjana d'ingressos del país– hauria passat del 62% al 54% en tan sols 10 anys. Quin efecte pot tenir això en la composició social de l'Europa de demà? Doncs segurament l'aparició d'un nou sistema polític molt més polaritzat. D'una banda, amb una classe tecnòcrata reduïda i rica. De l'altra, un poti-poti sense dimensió social. Amb un potencial d'inestabilitat enorme, ja que desapareixen els principals accionistes de l'estat del benestar. Amb poca capacitat econòmica per pagar els hospitals, escoles i serveis públics; i més atracció per discursos reaccionaris i autoritaris. Se substitueix el concepte de justícia social pel discurs populista que ofereix més benestar o seguretat a canvi de menys democràcia.

Això és exactament el que està passant en aquests moments a la Xina. Mentre es multipliquen les crides a la democratització, el Partit Comunista xinès –que va acabar ahir el seu congrés anual– ofereix precisament això: benestar i seguretat. Segons el Banc Mundial, la pobresa extrema a la Xina ha passat de ser la condició de vida del 77% de la població l'any 1980, a ser només la del 15% l'any 2010. Un avenç espectacular que vol dir que aquells que vivien amb menys d'1,25 dòlars al dia (límit a partir del qual es qualifica la pobresa d'extrema) ara en guanyen entre 3 i 5. La pregunta ara és saber si els xinesos caminaran cap a una societat de classes mitjanes que reclamin finalment un canvi democràtic. O si en tindran prou de veure augmentar els seus ingressos, sense cap vel·leïtat democràtica. De la resposta a aquesta incògnita en dependrà també el nostre model productiu. I polític. No estem tan lluny de Pequín. Ni de Damasc.