La reforma laboral: qüestions pendents

La reforma del mer­cat labo­ral era una neces­si­tat ine­lu­di­ble. L'altíssima taxa d'atur a tot l'Estat, supe­rior al 21%, i l'existència d'una taxa mit­jana del 16% en els dar­rers vint anys mos­tren clara­ment que aquesta era i és una malal­tia crònica de la nos­tra eco­no­mia. La reforma ha can­viat algu­nes coses en la bona direcció, però ha dei­xat de banda algu­nes qüesti­ons impor­tants que s'hau­ran d'abor­dar tard o d'hora.

Els cos­tos d'aco­mi­a­da­ment eren molt supe­ri­ors als de la resta de països euro­peus. Un dels can­vis més impor­tants de la reforma ha estat una reducció con­si­de­ra­ble d'aquests cos­tos. Un altre pro­blema del nos­tre mer­cat de tre­ball era que els sala­ris i altres con­di­ci­ons de tre­ball no eren sufi­ci­ent­ment sen­si­bles a la situ­ació econòmica. Les empre­ses, en moments de recessió, es veien obli­ga­des a fer l'ajus­ta­ment aco­mi­a­dant tre­ba­lla­dors. Ara serà pos­si­ble que les empre­ses redu­ei­xin els sala­ris si es donen deter­mi­na­des con­di­ci­ons objec­ti­ves i se'ls ha donat més marge de mani­o­bra per modi­fi­car les con­di­ci­ons de tre­ball.

Això es pot per­ce­bre com una pèrdua de drets dels ciu­ta­dans. Però tan sols dels que tenim la sort de gau­dir d'un con­tracte inde­fi­nit, no pas dels atu­rats o de les per­so­nes amb con­trac­tes tem­po­rals. I sens dubte es tracta d'un cost social molt més accep­ta­ble si la reducció dels cos­tos d'aco­mi­a­da­ment de veri­tat con­tri­bu­eix a crear llocs de tre­ball. La qüestió clau és si ho farà.

Cal recor­dar que una reforma labo­ral no crea llocs de tre­ball ella sola, els llocs de tre­ball els cre­a­ran les empre­ses quan torni a aug­men­tar l'acti­vi­tat econòmica. La reforma ha de per­me­tre que quan aquest aug­ment de l'acti­vi­tat final­ment arribi es creïn més llocs de tre­ball i de millor qua­li­tat. És a dir, llocs de tre­ball no tem­po­rals.

Aquest és l'incon­ve­ni­ent més gran de la reforma. Es manté la dua­li­tat entre con­trac­tes tem­po­rals i con­trac­tes inde­fi­nits. Els con­trac­tes tem­po­rals han estat durant la crisi la prin­ci­pal font de l'aco­mi­a­da­ment. A més, són injus­tos i ine­fi­ci­ents. Són injus­tos perquè fan que la pre­ca­ri­e­tat en el tre­ball es con­cen­tri en deter­mi­nats grups de la població que són molt més pre­sents en aquests tipus de con­trac­tes, com els joves o les dones. I són ine­fi­ci­ents perquè fan que l'ajust es faci aco­mi­a­dant els tre­ba­lla­dors amb con­tracte tem­po­ral inde­pen­dent­ment de la seva qua­li­fi­cació o la seva pro­duc­ti­vi­tat. Els con­trac­tes tem­po­rals també desin­cen­ti­ven les empre­ses a fer des­pe­ses de for­mació ja que saben que aquests tre­ba­lla­dors poden ser aco­mi­a­dats ben aviat. Com molts joves s'incor­po­ren al mer­cat labo­ral amb con­trac­tes tem­po­rals i man­te­nen aquesta situ­ació durant un nom­bre ele­vat d'anys, la pèrdua de capi­tal humà és con­si­de­ra­ble. Un fac­tor més que ajuda a enten­dre la pobra evo­lució de la pro­duc­ti­vi­tat a la nos­tra eco­no­mia.

La reducció dels cos­tos d'aco­mi­a­da­ment de les per­so­nes amb con­trac­tes inde­fi­nits no farà que les empre­ses dei­xin d'uti­lit­zar els tem­po­rals. Després dels dos anys en què es pot tenir un con­tracte tem­po­ral les empre­ses han de pagar divuit dies per aco­mi­a­dar un tre­ba­lla­dor amb aquest tipus de con­tracte, men­tre que hau­rien de pagar 40 dies per aco­mi­a­dar un tre­ba­lla­dor amb un d'inde­fi­nit. L'opció és clara, i des­vir­tua la part cor­recta de la reforma. La fle­xi­bi­lit­zació dels sala­ris i de les con­di­ci­ons labo­rals ha d'aju­dar a fer que en la fase reces­siva del cicle econòmic es des­tru­ei­xin menys llocs de tre­ball, però si es manté l'existència dels con­trac­tes tem­po­rals aquest efecte pot que­dar molt diluït i tan sols s'hau­ria aba­ra­tit l'aco­mi­a­da­ment. Cal eli­mi­nar els con­trac­tes tem­po­rals, si més no de manera pro­gres­siva.

Una altra qüestió pen­dent són les polítiques d'ocu­pació. La nova llei parla de for­mació per a les per­so­nes ocu­pa­des, cosa del tot con­ve­ni­ent, però en canvi no ha introduït cap canvi en el procés de for­mació de les atu­ra­des. Si ens hem d'assem­blar més a la resta d'Europa en ter­mes de cos­tos d'aco­mi­a­da­ment també cal assem­blar-s'hi en aques­tes polítiques.

Sense aquests can­vis la reforma no acon­se­guirà el seu veri­ta­ble objec­tiu. Tan sols està fent més fàcil la reducció dels sala­ris. Una reducció que pot­ser és necessària, l'ano­me­nada “deva­lu­ació interna”. Des de la cre­ació de l'euro l'any 1999 l'eco­no­mia espa­nyola ha expe­ri­men­tat infla­ci­ons massa ele­va­des que li han pro­vo­cat impor­tants pèrdues de com­pe­ti­ti­vi­tat. Sense poder deva­luar la moneda, les dues úniques mane­res de recu­pe­rar aquesta com­pe­ti­ti­vi­tat són, a curt ter­mini, la reducció dels sala­ris (o un aug­ment menor a la taxa d'inflació) i, a mitjà o llarg ter­mini, una millora de la pro­duc­ti­vi­tat de les empre­ses.

Però si la reforma vol ser quel­com més que això i aju­dar a millo­rar el fun­ci­o­na­ment del mer­cat de tre­ball i reduir les altíssi­mes taxes d'atur, serà neces­sari també eli­mi­nar els con­trac­tes tem­po­rals i por­tar a terme millors polítiques acti­ves d'ocu­pació.