Donegal o Badalona

De vegades l'atzar et sorprèn amb algun regal. Aquesta setmana tenia previst buscar una estona llarga per dedicar-la al poemari guanyador del premi Carles Riba, Llum d'Irlanda de Marcel Riera. I a Badalona, on visc i on va néixer aquest poeta, aquesta setmana hi ha passat una cosa que només succeeix molt de tant en tant: hi ha hagut boira. Una boira espessa que semblava que sorgís del mar per engolir la Rambla i les palmeres, i les cases i els semàfors. Una boira que feia que Badalona no semblés Badalona. I jo llegia: “Encastada a l'asfalt / la boira de mató s'arrossega amb un deix / de gasoil.” No és Badalona, és Donegal. Els versos de Llum d'Irlanda comencen a amarar-me i ja sento la humitat a la pell: pluja, pedres lluents, mullena, colors aigualits, síl·labes molles, pintes de cervesa. Les imatges arriben, una darrere l'altra, precises i poètiques, i m'arriba la fortor de peix ressec, la música celta, els renills dels cavalls xops que pasturen, el tacte de la molsa. “Si la veritat és un lloc on fa fred, deu ser molt a prop d'aquí”, diu Marcel Riera. D'aquí? De Donegal o de Badalona? D'Irlanda o de Catalunya? “Aquí no és allà però encara som més illa”, m'aclareix, aleshores. I continua delectant-se en les paraules per pescar l'ànima d'aquest país verd i humit, i ho fa com un visitant que tot ho observa, que guarda instantànies a la retina, que pinta a l'oli un paisatge, que reescriu les paraules dels poetes irlandesos. Però Llum d'Irlanda no mira només cap enfora, darrere dels vidres que regalimen, a través de la boira, també mira cap enrere i cap endins: “I aquella olor i aquell tacte clar del midó / de la roba que encara m'encarcara els records.” Vaig arribar al final de Llum d'Irlanda i Badalona encara estava amagada rere una boira de mató. Jo havia passat la tarda en una illa i havia vist imatges com aquesta: “S'inflen els llençols com globus mig partits, peten /contra el buit que ells mateixos creen quan fuetegen / l'aire i s'estan només un instant quiets, erectes, / mossegats per agulles d'estendre que no deixen / anar les preses blanques que s'assequen brandant.” Podria haver alçat els ulls i ho hauria vist a través de la finestra, però era a Irlanda. “No paro d'omplir pàgines imaginant les coses / que no vaig veure, o bé només recordant.”