Calaixos buits

Bla­nes, 14 mili­ons d'euros; Salt, 4,3 mili­ons; Arbúcies, 3 mili­ons; Palamós, 2,9 mili­ons; Cas­telló d'Empúries, 3,7 mili­ons... Són els imports de fac­tu­res pen­dents de pagar que tenen els ajun­ta­ments d'aques­tes pobla­ci­ons. Uns imports gens menys­pre­a­bles que con­tras­ten amb els d'altres pobla­ci­ons en molts casos més impor­tants. Per exem­ple, Olot està al dia de paga­ments als seus proveïdors, i Girona, Roses o Pala­fru­gell, més o menys. O això és el que diuen. Tot això ho sabem ara amb més detalls amb motiu del pla de paga­ment a proveïdors a què es poden aco­llir els ajun­ta­ments per tro­bar una sor­tida als seus pro­ble­mes de caixa. I real­ment es pot com­pro­var que molts ajun­ta­ments tenen no un sinó uns quants pro­ble­mes de caixa, i dels gros­sos. I la pre­gunta és: com pot ser que hi hagi aques­tes diferències tan abis­mals? Com pot ser que un ajun­ta­ment esti­gui gai­rebé al dia i l'altre arros­se­garà deu­tes fins vés a saber quan? Què han fet mala­ment els uns i què han fet bé els altres per arri­bar a aques­tes situ­a­ci­ons tan dis­pars i absur­des? No n'hi ha prou dient que els últims anys s'ha esti­rat més el braç que la màniga fins a crear una bom­bo­lla tan grossa que ara, amb la crisi, ha escla­tat. Malau­ra­da­ment, és veri­tat. I tots, repe­teixo, tots, hem con­tribuït a crear aquest mons­tre. Però no ser­veix de jus­ti­fi­cació. Quan ara surt la veri­tat de com estan els calai­xos de mol­tes admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, es plan­te­gen molts dub­tes sobre què pen­sa­ven les per­so­nes que en tenien les claus. Real­ment cre­ien que amb els diners dels altres es pot fer el que ens passi per la bar­re­tina? Que amb els diners dels altres no cal mirar prim? Ningú veia que això de viure com rics sense ser-ho no podia durar? És que tots mira­ven cap a un altre cos­tat? Ningú no veia que calia tocar de peus a terra i no entrar en una mena de com­pe­tició per veure qui tenia les millors pla­ces, els millors pave­llons, les millors pis­ci­nes o el que fos? És clar que no, que ningú no ho veia o no ho volia veure. O molt pocs. Segu­ra­ment els pocs que van tenir seny i van saber ges­ti­o­nar el que tenien amb mesura i ara no han de patir. El pro­blema és que la mala gestió i la falta de seny ara l'hem de pagar tots. L'hem feta tan grossa que ara paguem jus­tos per peca­dors. I aquí no passa res! Fins a la pro­pera bom­bo­lla! Perquè, per si algú encara en dubta, el més trist de tot és que no hau­rem après la lliçó.