Les propietats de l'aire

No tot­hom troba el mateix oxi­gen quan obre la boca. Ara, per exem­ple, els que davant les cla­mo­ro­ses escas­se­tats de la hisenda pública són par­ti­da­ris de reta­llar sense pie­tat, quan ins­pi­ren, aga­fen molt més aire que els que sug­ge­rei­xen que pot­ser con­vin­dria incre­men­tar els ingres­sos amb una fis­ca­li­tat pro­gres­siva i un com­bat deci­dit con­tra el frau fis­cal. Que, per cert, es veu que pro­ce­deix majo­ritària­ment de les grans for­tu­nes, les grans empre­ses i la banca, com en una teo­ria cons­pi­ra­tiva. En l'actu­a­li­tat, els que denun­cien les rigi­de­ses de la burocràcia pública, una certa indolència en el fun­ci­o­na­riat o les dila­ci­ons que esca­nyen la vita­li­tat de les ini­ci­a­ti­ves pri­va­des, tro­ben un aire molt més net i trans­pa­rent per pro­pa­gar les seves cer­te­ses i rei­vin­di­car l'apri­ma­ment de l'admi­nis­tració, que els que man­te­nen que enlloc està escrit que l'Estat no hagi de ser eficaç, o que la recerca del bene­fici no acos­tuma a garan­tir bons ser­veis públics, o que algú ha de vet­llar pels interes­sos col·lec­tius, o que la presència de l'Estat és essen­cial per cohe­si­o­nar, redis­tri­buir i apai­va­gar les desi­gual­tats.

La com­po­sició actual de l'atmos­fera és la que és i fins i tot hi ha qui, com si estigués afec­tat d'una curi­osa vari­ant de l'anorèxia, segueix veient grei­xos i sac­sons en una soci­e­tat del benes­tar que ens està que­dant amb la pell i l'os, i en una admi­nis­tració abso­lu­ta­ment des­bor­dada i per tant ine­fi­ci­ent. Massa sec­tor públic i massa fun­ci­o­na­ris diuen, sense saber o sabent per­fec­ta­ment, que vivim en un dels països d'Europa on menys hi ha d'una i altra cosa. Massa sin­di­cats i massa bel·ligerància caïnita, diuen, on només hi ha les feble­ses i les doci­li­tats pròpies d'un país amb un petitíssim índex d'afi­li­ació, i així ens va. El con­tin­gut de l'aire que, segons aquell vers que fa uns anys va esde­ve­nir cèlebre, exi­gim tretze vega­des per minut, ha can­viat molt en els dar­rers temps, espe­ci­al­ment a aquesta banda del món. Ha can­viat tant, hem donat tanta pri­o­ri­tat a les com­pli­ci­tats situ­a­des en les lògiques naci­o­nals i les ten­si­ons de les for­ces centrípetes i centrífugues, que no sé si hem de començar a patir pel model social que cons­trui­rem si mai aquest país esdevé final­ment sobirà i acon­se­guim la clau de la caixa i la caixa sen­cera. De moment, però, ens hem situat com a líders des­ta­cats en la des­trucció de l'estat pro­tec­tor que ens ha d'allu­nyar de la selva i en la coar­ta­des ideològiques que ho sus­ten­ten. Si després de cada ender­roc les vícti­mes alcen la veu, un dit situa sem­pre la res­pon­sa­bi­li­tat ter­res endins, i et que­des amb la des­a­gra­da­ble per­cepció que els que ho denun­cien, encara que tin­guin raó, encara que invo­quin argu­ments incon­tes­ta­bles i prin­ci­pis sagrats, que­den imme­di­a­ta­ment sense alè. I és que aquí, l'oxi­gen, com tan­tes altres coses, està mal repar­tit.