Marta i Núria

Tantes vegades com he expressat el meu agraïment pel fet de tenir germans i poder gaudir-ne, m'he topat amb algú que confessa que pràcticament no parla amb la seva germana, o que es va barallar fa anys amb el seu germà, o que té molta més confiança en la majoria dels seus amics que no pas en els seus germans i germanes. Quan m'he mostrat satisfeta d'haver pogut donar un germà a cadascun dels meus fills i he admès que aquesta va ser la raó principal que em va empènyer a tenir més d'un fill, algú m'ha argumentat que tenir germans no és garantia de res perquè és possible que no t'hi avinguis. Al meu entorn conec germanes que no es dirigeixen la paraula des de fa anys i que ja no recorden del tot per què, germans que es veuen un cop l'any per Nadal, a casa els pares, perquè no creuen tenir res en comú que els faci desitjar veure's més sovint, i fins i tot persones que asseguren que els agrada tenir un fill/a únic/a perquè així “els ho poden donar tot i no es veuen obligats a compartir res, començant per l'amor i l'atenció dels pares”. Cap d'aquests exemples i arguments em convenceran, però, de la bondat de tenir germans. Crec fermament que tenir germans és un regal que et permet arrencar el camí de la vida amb avantatge: et sents acompanyat, et diverteixes més i comparteixes –sí, trobo que compartir és positiu– jocs, secrets, inseguretats, fracassos, èxits, pèrdues, records i projectes. I, sobretot, comptes amb una persona –o més d'una– a qui no et cal donar explicacions perquè et coneix des que eres petita i ha crescut amb el mateix entorn que tu. Aquesta complicitat no es teixeix amb ningú més, per més a prop que la vida et faci sentir d'altres persones. Tenir les mateixes arrels, haver crescut en un determinat ambient, heretar un llegat –material, genètic, espiritual–, és una base que hauria de ser prou sòlida perquè els germans la conservin. I malgrat tot, és evident, hi ha germans que no s'estimen, que s'ignoren o es detesten. I és per això que aquesta setmana, quan vaig llegir el titular: “L'hospital Vall d'Hebron separa dues siameses de sis mesos” i vaig veure la Marta i la Núria, que ara ja són independents l'una de l'altra però que es buscaven amb la mirada i amb les mans, vaig pensar que tant de bo elles sàpiguen viure separades però unides, i que es trobin a faltar i que puguin comptar l'una amb l'altra.