Frankfurts

L'Ins­ti­tut de Tec­no­lo­gia Agro­a­li­mentària (Intea) de la Uni­ver­si­tat de Girona és un dels cen­tres més actius de recerca del país, i una de les seves inves­ti­ga­do­res prin­ci­pals, Carme Car­re­tero, és una dona activa, una científica bri­llant de veu pro­funda. Aquest diari es va fer ressò, fa uns dies, d'una de les seves últi­mes publi­ca­ci­ons a la revista espe­ci­a­lit­zada en estu­dis sobre ali­men­tació, Meat Sci­ence. Es tracta de la subs­ti­tució de dos ingre­di­ents tra­di­ci­o­nals de les sal­sit­xes que ano­me­nem frank­furt per “plasma obtin­gut a par­tir de sang de porcí reco­llida higiènica­ment en un escor­xa­dor indus­trial”. Aquests dos ingre­di­ents són el poli­fos­fat, que és un addi­tiu amb pro­ble­mes (per dir-ho d'alguna manera) i el caseïnat, una proteïna làctica que ser­veix com a esta­bi­lit­zant i que ajuda a rete­nir aigua i acon­se­gueix que el pro­ducte sigui (per dir-ho d'alguna manera) més sucós. La inves­ti­gació de Car­re­tero i de la resta de pro­fes­sors de la UdG, si es comer­ci­a­litza i si entra en la cadena de pro­ducció d'aquest pro­ducte, acon­se­guirà que els frank­furts siguin una mica més salu­da­bles i, pro­ba­ble­ment, més barats. És una manera dis­creta i efec­tiva de con­tri­buir, com ha de fer sem­pre la uni­ver­si­tat, a una millora de la soci­e­tat. En aquest cas, de l'eco­no­mia i de la salut.

He de con­fes­sar que sóc (cada cop menys) un cli­ent esporàdic d'aquests sal­sit­xes. I també ha de con­fes­sar que no sabia que con­te­nien poli­fos­fat i caseïnat, dues substàncies que, per a mi, eren del tot des­co­ne­gu­des. No sóc tan ingenu: sé per­fec­ta­ment que un frank­furt no és un filet i que men­jar-ne s'assem­bla tant a men­jar un entre­cot com nedar en una banyera s'assem­bla a fer, nedant, la tra­ves­sia del canal de la Mànega. Quan men­gem un frank­furt, el més reco­ma­na­ble és no atu­rar-se a pen­sar en la com­po­sició del pro­ducte ni en tots els ingre­di­ents que aca­ben con­for­mant aquesta cosa que té l'aire d'una boti­farra. Les per­so­nes que m'expli­quen que han vist el procés de pro­ducció mai més no n'han tas­tat cap. Per això trobo fas­ci­nant el resul­tat a què han arri­bat els tas­ta­dors ofi­ci­als que han valo­rat la diferència entre els frank­furts con­ven­ci­o­nals i els frank­furts de Car­re­tero. Diuen que els segons “tenen més olor i més gust ani­mal”. Bravo per la recerca que ens aju­darà a ser una mica més sans. I també per retor­nar al porc el que és (o hau­ria de ser) del porc.