Setmana Santa

Som a la recta final de la Quaresma. Diumenge vinent comença la Setmana Santa. És així com sempre l'anomenem, però els dies pròpiament sants són tres: dijous, divendres i dissabte. Dissabte a la nit se celebra la vetlla pasqual, la mare de totes les vetlles. Els àngels, com cada any, la nit de dissabte aniran de bòlit encomanant l'alegria de la resurrecció. En l'anunci pasqual s'invita la Santa Mare Església a alegrar-se. Serà que no té costum d'estar alegre i que els àngels ho saben? L'Església està trista, que diria Rubén Darío, què tindrà l'Església? No res, els mals de sempre. Els mals que ella mateixa s'infligeix. Es desviu per fer content el papa. I s'hauria de desviure pels pobres. Benet XVI complirà 84 anys el proper mes. El primat de l'Església anglicana, molt més jove, ha dit que es retirava. El papa de l'Església copta va morir fa poc. Els últims anys ha sofert persecucions de tota mena. Benet XVI, en canvi, és al revés: persegueix tot el que es mou. Ara acaba de fer públic un dictatus per collar els teòlegs. S'han de sotmetre a l'autèntica interpretació de la fe, que està en mans dels bisbes. Això no és nou. Però sí l'expressió “sotmetre's”. Episcopat i teologia es mouen en plans diferents. D'altra banda, els bisbes no estan suficientment preparats per a una tasca semblant. Ja controlen els instituts de teologia. L'ensenyament que s'hi imparteix ja és el correcte. Si un professor no fos fidel al magisteri, hauria de deixar immediatament la càtedra. Sisplau per força. Però un teòleg és diferent. La teologia positiva es nodreix sobretot de la paraula revelada. Si Déu hagués parlat més clar, ja no necessitaríem la teologia. Seria sobrera. La teologia és menys una ciència que un discurs (un logos), sostingut per homes i referit a Déu. Déu és inabastable per definició. Una altra cosa és el Déu fet home. Aquí la teologia ja no és apofàtica o negativa: no se serveix únicament de negacions. No diu qui no va ser Jesús, sinó que ens diu qui va ser, què va dir de si mateix i sobretot què va dir de nosaltres.

Cada any, de Quaresma a Pasqua, faig una immersió en els llibres que parlen del Jesús històric. Últimament estic molt interessat en autors jueus (com Geza Vermes: Jesús el judío, o La Pasión) o bé en autors que dominin a fons el judaisme. En aquest sentit, els quatre volums de John P. Meier són una font constant de sorpreses. L'obra porta el títol genèric Un judío marginal i ofereix una “nova versió del Jesús històric”. Una versió de consens. Meier és catòlic, però té en compte les aportacions fetes per historiadors protestants, jueus o fins i tot agnòstics. Ve a ser (per entendre'ns) com la Bíblia catalana interconfessional, un treball de conjunt excel·lent. De tota manera, si Meier espanta pel gruix, es pot recórrer a E.P. Sanders. El seu llibre La figura histórica de Jesús és esplèndid. Si agrada, sempre es pot anar més enllà. Per exemple, Jesús y el judaísmo, del mateix Sanders. Les aportacions arqueològiques i els estudis textuals (com els manuscrits de la mar Morta o l'evangeli Q) estan tractats mot planerament en el llibre Jesús desenterrado, de Crossan i L. Reed. Ara bé: el Jesús de Pagola i el de l'Armand Puig ja han recorregut els autors citats (i d'altres) i són molt llegidors. Finalment, com a llibre més fàcil i digerible hi ha el del jesuïta Francesc Riera sobre Els últims (i els primers) dies de Jesús. I si algú vol llegir història bíblica ben amanida amb literatura, aleshores el seu llibre és Vida y misterio de Jesús de Nazaret, de J.L. Martín Descalzo. No, no podem estar sense els teòlegs. El seu saber, la seva experiència metodològica i les seves intuïcions ens instrueixen. Si ens hem de condemnar, ho farem junts.

I Ho farem cantant la fe amb els poetes. Basta que dimarts o dijous de Setmana Santa aneu a veure l'espectacle que està preparant el Grup Proscènium, dirigit per l'infatigable Joan Ribas. Promet ser una delicatessen per als bons paladars. Posaran en escena, amb el Crist jacent de Domènec Fita presidint l'escenari, poemes que parlen de la fe i de l'experiència mística dels nostres poetes: de Ruyra a Carles Torner, passant per Maragall, Carner, Riba, Sagarra, Espriu, Vinyoli, Ribot, Martí i Pol, Climent Forner, David Jou i uns quants més. Perquè després es digui que no hi ha “una església catalana, sinó l'Església a Catalunya”. Hi ha molt més que això. Hi ha una Catalunya cristiana, que va més enllà de l'Església. I que recita i canta. La vetllada de Proscènium serà en homenatge a Maria Laffitte, amb acompanyament instrumental. Ja em ve salivera. Ah! I tot això sense subvenció. L'Església té motius per estar contenta. Tothom li va a l'ajut, fins i tot sense estar-hi d'acord, ja que no es poden demanar impossibles. Bona i fecunda Setmana Santa!