Fukushima, “nôtre amour”

Quan va escla­tar la bomba atòmica sobre Hiros­hima, l'autor del lli­bre Fukus­hima, el declive nuclear (Ed. Ica­ria, 2012), San­ti­ago Vila­nova (Olot, 1947) tenia dos anys. Vull dir que tots els que vivien sobre aquest pla­neta –i els que hi vam arri­bar poc després– ja van créixer amb l'estigma de l'“avor­ta­ment còsmic de l'àtom”, com va dir-nos l'ino­bli­da­ble Rai­mon Pànikkar.

I com que “el que es té en néixer no es perd en créixer”, vet aquí que, sei­xanta-set anys després d'Hiros­hima, arriba un nou cor­rec­tiu civil de l'àtom mili­tar, també en terra japo­nesa, i l'autor d'aquest assaig –peri­o­dista i escrip­tor de llarga nave­gació en recerca soci­o­política, ecològica i econòmica– es troba un altre cop enfron­tat a la feina (no sem­pre grata, però ine­vi­ta­ble si un té la consciència, com és el cas, del que repre­senta tot ple­gat) d'haver de reme­nar altra vegada en l'acci­den­tat his­to­rial que l'ener­gia nuclear té al món i, sobre­tot –que és el que carac­te­ritza la uti­li­tat del seu tre­ball–, al fet de reac­tu­a­lit­zar els movi­ments, diguem-ne de geo­es­tratègia política, de l'ano­me­nat lobby nuclear davant de la pata­cada de des­pres­tigi que ha supo­sat Fukus­hima.

Ara fa un any (el pas­sat 11 de març, com va recor­dar-se a tot el món, i també a casa nos­tra), el cas de Fukus­hima va supo­sar un graó més –i dels més greus, en asso­ciar-se a la múlti­ple fuita nuclear el ter­ratrèmol i el tsu­nami marí– en aquest acci­den­tat his­to­rial mun­dial, que no es redu­eix només (com sap per­fec­ta­ment l'autor d'aquest exi­gent lli­bre) als casos d'altres greus acci­dents (Har­ris­burg, 1979, i Txernòbil, 1986, també estu­di­ats i des­crits per San­ti­ago Vila­nova), sinó a tot el con­junt de l'ano­me­nat “cicle nuclear”, de la mine­ria d'urani als magat­zems de resi­dus radi­o­ac­tius.

En vint llargs i docu­men­tats capítols (que van del “pànic nuclear glo­bal” a les “lliçons de Fukus­hima”, pas­sant per les seqüències de l'acci­dent i els impac­tes sobre les pobla­ci­ons i el medi, les impli­ca­ci­ons de la com­pa­nyia pro­pietària amb el govern japonès i vice­versa, la decisió del govern ale­many d'atu­rar la cursa nuclear, les difi­cul­tats dels grans con­sor­cis energètics per tirar enda­vant els seus plans, les pro­ves de segu­re­tat que hau­ran de pas­sar vells i nous reac­tors, els ris­cos sísmics entre nosal­tres (Cofrents i Ascó) i, en fi, les dis­pu­tes entre inver­sors solars i nucle­ars a propòsit de les deman­des crei­xents dels països emer­gents), l'autor des­plega una vari­ada panòplia de regis­tres infor­ma­tius, fona­men­tats en dades històriques i actu­als, que donen a enten­dre el que sem­pre ha cer­cat el poder polític amb totes les seves ali­an­ces o con­flic­tes amb els sec­tors energètics, finan­cers, mili­tars o periodístics: la pre­ser­vació còmplice del model social occi­den­tal, la seva expansió arreu del món, la jus­ti­fi­cació econòmica o de faci­li­tat de proveïments dels models energètics tri­ats (nuclear o reno­va­ble a gran escala, com el pro­jecte Deser­tec al nord d'Àfrica), tot ple­gat ama­nit pel secre­tisme d'estat, les veri­tats ocul­ta­des, els xan­tat­ges mani­fes­tos, les mani­pu­la­ci­ons infor­ma­ti­ves des­ti­na­des al cer­vell col·lec­tiu i, quan ha cal­gut (tot sovint), la per­se­cució sub­til o fatal con­tra tots aquells científics, ana­lis­tes intel·lec­tu­als o corat­josa gent del poble que han gosat alte­rar el guió mar­cat per l'estruc­tura domi­nant.

Aquest també és el sen­tit final del lli­bre que comen­tem: tant en el pròleg, amb què San­ti­ago Vila­nova l'encapçala, com en els anne­xos finals, repro­duint el dis­curs del novel·lista japonès Harouki Murakami, el juny del 2011, pocs mesos després del des­as­tre de Fukus­hima, en rebre el XXIII Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya de mans del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Allí, el guar­do­nat des­muntà l'acu­sació de “somi­a­dors poc rea­lis­tes”, feta des dels poders polítics i econòmics, dedi­cada, pre­ci­sa­ment, a tots aquells que, al llarg dels temps (i abans que es produïssin algu­nes de les tragèdies nucle­ars), ja van adver­tir-nos del foc incon­tro­la­ble del que la huma­ni­tat podia ser víctima.

Aquells “somi­a­dors”,doncs, no eren tan xim­ples, com ens van voler fer creure i, igual­ment, eren molt més rea­lis­tes que aquells que els acu­sa­ven de ser-ho poc. El sagrat dòlar, la bor­rat­xera tec­nològica i el con­sum energètic més deli­rant era i és el rea­lisme dels induc­tors de les catàstro­fes acu­mu­la­des dels últims setanta anys. Si els nos­tres pares i avis van patir la Guerra Civil, nosal­tres, els seus hereus en la sang i l'espe­rit, la guerra tec­nològica de la fúria atòmica, la des­feta ecològica i l'empo­bri­ment humà, aquí i arreu del món.