‘Quo usque tandem, Catilinas…'

Així començava la primera Catilinària de Cícero, que deia: “Fins quan abusaràs de la nostra paciència”? I a continuació hi afegia: “Fins quan aquesta bogeria teva seguirà rient-se de nosaltres i quan acabarà aquesta desenfrenada audiència teva”? És exactament així com, naturalment, ens podem sentir els catalans davant la discriminació, la consideració de la malquerida d'una Espanya que ja ni tan sols es pren la molèstia de dissimular l'hostilitat que demostra fins i tot amb un tracte indigne i que sap que, políticament, l'única cosa en la qual dretes i esquerres coincideixen plenament és en la indeclinable voluntat uniformista, centralista i decidida a imposar un règim de solidaritat que va fins a uns extrems de total iniquitat. En efecte, ara ja no es preocupen de seguir les instruccions d'aquell monarca que recomanava, com un imam musulmà de Terrassa, allò que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. L'imam en qüestió també predicava que calia pegar a les dones, però sense deixar marques i senyals visibles. A més a més, l'extracció de sang econòmica, que s'anomena espoli fiscal, es fa més enllà del que necessita l'Espanya subsidiada; tant la subvencionada per la pobresa relativa com la gran esponja del xuclador riquíssim de Madrid es fan amb una clara vulneració del principi d'ordinalitat. És a dir, saltant-se la norma que diu que el receptor d'ajuts, després de vampiritzar el donant, no el superi en riquesa i benestar o que el destinatari de les transfusions sigui capdavanter a la llista dels beneficis. A part del fet que la solidaritat està pensada per donar una empenta a qui la necessita, però de cap de les maneres pot ser una cadena perpètua per als que, amb esforç, treball i sacrifici, generen els recursos que es redistribueixen sempre amb una direcció de sentit únic.

Per si no tenien prou clar com funcionen les coses en aquest esquema de mecanisme pervers i diabòlic, ara ha esclatat sobtadament i sense anestèsia el problema de les autopistes de Madrid. Si fem memòria, recordarem que, igual que el primer ferrocarril peninsular, també la primera autopista va ser la del traçat Barcelona-Mataró. Això passava ara fa 43 anys a conseqüència d'un informe del Banc Mundial, que va establir les bases del pla d'estabilització elaborat pels ministres tecnòcrates del tardofranquisme. Segons la legislació, la durada màxima d'una concessió només podia ser de 40 anys i, per tant, a hores d'ara ja ens haurien d'haver emancipat del peatge a perpetuïtat. D'entrada, la promotora Bankunion va observar que el negoci no era tan rendible com havien previst i, per això, va vendre'l a La Caixa, que segurament ja havia descobert que la clau dels beneficis era l'autorització administrativa d'unes tarifes més elevades. I, efectivament, es van quedar el nucli originari d'Acesa i, per exigències del guió i capacitat de persuadir els poders públics, naturalment, van apujar les tarifes i van créixer els beneficis. Les altres tècniques són ben conegudes. Utilitzar les obres de manteniment o l'ampliació d'un carril per aconseguir uns preus més alts o la signatura de contractes lleonins i draconians per allargar la durada de la concessió. Posteriorment es va aplicar el peatge tou, a canvi de més anys de negoci, o el peatge a l'ombra, que, per opacitat i descontrol, ni sabem els rendiments que dóna. Per cert, no hi ha cap partit polític que demani la publicitat al Parlament dels diners obtinguts per aquests conceptes a l'ombra, i alguna explicació del motiu que justifiqui un augment de les tarifes, que, malgrat una construcció amortitzada i un nombre d'empleats molt baix, s'apugen més que l'IPC, que ja seria una exageració i una barbaritat. Doncs bé, ara resulta que, en la patètica política de grandeur d'un José María Aznar que gesticulava com si tingués un gran país al darrere, va optar per repetir la jugada de González-Guerra amb l'AVE Madrid-Sevilla i va encarregar cinc autopistes R; és a dir, radials de peatge (que “aquí en Madrid no es costumbre pagar”), que, naturalment, enmig d'una espessa xarxa d'autovies gratuïtes, no són rendibles. Ans al contrari, han conduït les constructores-explotadores al caire de la suspensió de pagaments, avui procediment concursal.

Que n'és de bonic, tenir deliris de grandesa, pactar la seva execució amb un govern centralista i posar el projecte a la disposició de l'Ajuntament de Madrid, que ara (amb 7.000 milions d'euros de deute) ni sap per on sortir de l'embolic. Ja l'antecessor Gallardón va construir, a través de l'empresa Arpegio, 89 estacions de metro finançades amb fons de cohesió de la UE. A Catalunya, el ministre Álvarez-Cascos li va dir que, quan es tracta de Madrid, cal fer un correm-hi tots. En canvi, a Barcelona, el “vuelva usted mañana” habitual, ni cinc cèntims i, és clar, una sola estació de metro en el mateix període. Casualment, la de Trinitat, que així es pot dir “una i trina” i fer veure que se'n van fer tres. La situació és, doncs, la següent: Catalunya (i molts anys més tard també Aragó, Navarra, el País Basc i el País Valencià) sempre ha estat condemnada a pagar allò que per a la resta és gratuït i, com a càstig suplementari, els impostos sobre la recaptació. I en la tècnica habitual de l'actual govern es filtra la notícia d'un propòsit i s'espera la reacció abans d'actuar en conseqüència. Surten els directius d'Abertis i, com un nunci de poble, toquen el cornetí i fan saber que han obert converses per allargar molts anys més les concessions a fi de pagar les pèrdues de les megalòmanes i faraòniques equivocacions viàries de Madrid. Els beneficis de la sang, suor i llàgrimes dels catalans són Abertis, Globalvia (FCC i Bankia), Ferrovial, Sacyr i OHL; és a dir, tot el quadre d'honor de la patronal Seopan, excepte l'ACS de Florentino Pérez, que està treballant la fusió de Gas Natural, Iberdrola i Repsol. Ja se sap que on es guanyen diners sense risc i a costa dels usuaris és en els sectors regulats i de tarifa aprovada pels governs i pagada pels contribuents. És un autèntic escàndol que els exgovernants cobrin de consellers superpagats, com ara Aznar i l'exvicepresidenta Salgado fan a Endesa, una empresa estatal que pertany a una potència estrangera. Però també sembla que hauria de ser incompatible la gestió d'empreses parasitàries de serveis públics amb qualsevol càrrec assessor del govern, encara que sigui a títol honorífic. Bé, vaja, dic jo. Ah! I peatges perpetus per anar tirant de la rifeta.