Elogi de la mentida

Em sorprèn molt i molt desagradablement, ho haig de dir, aquesta acceptació social de la mentida en el món de la política i de l'economia. Zapatero va guanyar les seves últimes eleccions amb una gran mentida. Quan tots sabíem que la crisi s'havia instal·lat i que seria dura, ell les va guanyar amb un “no hi ha crisi” i el realisme de l'adversari, potser interessat, va fracassar a les urnes. Un país que sap la veritat però vol ser enganyat em sembla propi d'un país perdedor.

Un error dels vint-i-cinc anys de govern de Jordi Pujol va ser voler mostrar una Catalunya inexistent i, com que el temps ho posa tot al seu lloc, ara ens adonem que tot plegat era una mena de miratge. Per exemple, vam fer desaparèixer la bandera espanyola de molts llocs; els governadors civils, la Guàrdia Civil de trànsit, la policia i la Guàrdia Civil van passar a tenir una presència pública discreta. Però, com els que amaguen coses sota la catifa, no vol dir que no hi siguin, i la realitat és que avui torna a sortir tot allò que havia estat discretament amagat. Si l'objectiu d'abans era mostrar una Catalunya molt més catalana o nacional i no provinciana, de cop ens trobem amb la realitat d'una Catalunya regional i més dependent políticament i econòmica que mai.

L'engany volgut i acceptat per tots nosaltres ha durat el que ha durat, però no ens ha canviat la realitat. És per això que jo sóc partidari d'evidenciar la realitat, de no dissimular-la, i si hi ha d'haver la bandera espanyola que s'hi posi; si hem de veure la policia espanyola pels carrers i la Guàrdia Civil, també, al capdavall això ens mostra què som, i no qui som, encara que no ens agradi. Sempre recordaré el desencís
cada vegada que anava a Perpinyà i veia aquella gran senyera dalt del Castellet, aquí no es podria ni mostrar, però al carrer
el català era ben escàs.

La desfeta de les caixes és un altre exemple del que ens pot passar, no cal que deixin el nom, ni tant sols que facin una mica de màrqueting deixant una aparença catalana, Catalunya ha perdut aquest sector i la seva obra social, i les derrotes com més aviat les assumim i superem, millor. I si la llista dels errors comesos per haver arribat aquí seria llarga no ens podem enganyar, no tota la culpa l'ha tinguda la conjuntura econòmica. Les caixes van sobreviure molt bé la crisi dels vuitanta i la dels noranta, mentre un gran nombre de bancs desapareixien; per tant, també hem d'imputar
el gros de la culpa a la gestió, a
la mala gestió. Però com que aquest país és petit i el creuament d'interessos és molt gran, em temo que haurem malmenat més del 50% del negoci financer català, sense assenyalar-ne responsables. De fet, he vist com l'expresident de Caixa Girona Arcadi Calzada ens il·lustra de la crisi i de l'addicció al totxo en les tertúlies televisives. Sorprenent! Almenys podríem esperar discreció, però el sentiment de culpa també és molt personal.

Avui hi ha les eleccions a Andalusia, una fita que ha retardat la presentació dels pressupostos urgents de l'Estat. Tothom sap que ho han fet per no mostrar la duresa de les retallades ja que podria ser-los negatiu. Una altra vegada, l'engany com un element electoral. Una actuació que perjudica la imatge en els mercats, ens penalitza amb la prima de risc i, fins i tot, sorprèn l'UE, en què ha repetit moltes vegades la urgència de mostrar els comptes. Divendres passat es va aprovar una mena d'avantprojecte de llei sobre la transparència i la bona gestió que em sembla molt important; però aquest govern que proposa aquesta necessitat no inclou com a falta greu que el govern, per interessos electorals, deixi de presentar els pressupostos. Aquesta tàctica no és d'ara, ho va fer Zapatero, i el tripartit; així que tots saben que en aquest país, la mentida, l'engany i la ocultació té rèdits electorals. Sort que el gran Sèneca ja ens advertia: “el temps revela la veritat.”