L'estol de vaixells de Mas

Tal com està el panorama polític, si Catalunya vol ser alguna cosa diferent d'això que és ara i que cada vegada agrada a menys gent, en els pròxims anys s'haurà de reunir al voltant de Convergència. Aquest és el missatge que em fa l'efecte que ha volgut donat el partit d'Artur Mas i Oriol Pujol en el congrés que ha celebrat a Reus per renovar els càrrecs i marcar la línia política. No cal ser militant del partit, però tampoc de cap altre, i no vull dir només Unió, per concloure que CDC, diguem que CiU, és la formació política que té un discurs més instal·lat en la realitat de Catalunya. S'hi pot estar més o menys d'acord, pot fer més o menys angúnia la terminologia per dir les coses que ja tenen un nom que ja en té (pacte fiscal per concert econòmic, transició nacional per independència...), però té raó Mas quan situa el seu partit en el centre del futur del que vulgui ser Catalunya. Encara que ell ho expliqui amb les seves metàfores nàutiques i parli de posar rumb cap a Ítaca i de reunir un estol de vaixells que no siguin només els de CiU per arribar a se rel Massachussets dels Estats Units d'Europa. No sé si tanta metàfora mareja una mica, però s'entén perfectament. Oriol Pujol potser ho diu en un llenguatge menys metafòric quan afirma que “la transició nacional és irreversible”.

Diguem-ne transició nacional, diguem-ne independència, el que ha posat sobre el tauler de joc CDC, i per tant el govern de Mas, en aquest congrés és el debat sobre el futur nacional del país. Mentre alguns, com el socialista Navarro, es queden en la superfície de tot (no es pot pactar amb el PP i enarborar l'estelada al mateix temps, sentencia), Mas enfila la proa (en el seu llenguatge nàutic) cap al debat de país, després d'haver centrat la primera part del seu govern a fer la feina que tocava fer. La que no es va atrevir a fer el tripartit, va remarcar. O sigui, afrontar la crisi de cara, prenent decisions difícils i aparentment impopulars, però necessàries i valorades per qui no segueix només l'ortodòxia partidista. I ho ha fet pactant sovint amb el PP, és cert. Però algú ho havia de fer.

Ara toca “transició nacional”. Catalunya no serà independent sense CiU. Qui no ho vulgui veure així, s'equivocarà. I el país perdrà l'oportunitat que té ara. No es tracta de negar aquesta evidència. Es tracta de sumar-s'hi i empènyer Mas quan les metàfores el frenin.