Ni blava ni una

Calvo Sotelo va dir aque­lla famosa frase: “Antes roja que rota”, paral·lela a la del marit divor­ciat que amenaça que “si no es mía no será de nadie”. Doncs ara els nos­tres veïns es fre­ga­ven les mans veient tot l'Estat bla­vet, bla­vet, color cel, amb gavi­nes vola­do­res dei­xant rega­lets a Mallorca, per exem­ple, o, per des­comp­tat, als aero­ports on no onegi el penó de Cas­te­lla, sense obli­dar les cai­xes cata­la­nes, tan ape­ti­to­ses.

Sí, el PSOE ha estat cor­rupte i ha con­sen­tit la cor­rupció. Però tu més, com dèiem a l'escola, perquè Matas és empre­so­nat i Camps salva la cara pels pèls, però no ha enga­nyat ningú. A més, la cam­pa­nya de les espa­nyo­les encara està fresca en la memòria, quan Don Mari­ano va dir que no apu­ja­ria impos­tos i que no faria reta­lla­des, i a l'endemà de manar va fer totes dues coses. Amb aquests ante­ce­dents, ni els anda­lu­sos ni els astu­ri­ans s'han dei­xat enta­ba­nar. L'Ana Pas­tor pot con­ti­nuar somi­ant en una “España simétrica”, un eslògan que té un escàs valor geomètric.

És cert, però, que els blaus, des d'Aznar, no havien manat tant. Tan­ma­teix la pedra a la sabata con­ti­nua essent Cata­lu­nya, i estan dis­po­sats a fer-nos xixi­nes, amb l'Alícia obli­dant que és en Terra de Mera­ve­lles, on Con­vergència (i Unió?) pro­met no ja el pacte fis­cal (que encara no sabem quina cosa és), ni el con­cert econòmic, sinó una hisenda pròpia, que sona així com de Fal­con Crest.

El cert és que a Espa­nya tot­hom està bara­llat amb tot­hom, del mateix par­tit, vull dir, i per això nome­nen minis­tres de tota la vida, que inflen el pit perquè encara no s'han ado­nat que les ordres, totes, pro­ve­nen de La Mon­cloa, amb els rojos i amb els blaus, i que inti­mi­dar Cata­lu­nya ja no dóna resul­tats. Fins i tot a Mallorca una gen­tada ha sor­tit al car­rer a defen­sar la llen­gua, i Jaume Bonet hi fa vaga de fam; al País Valencià els de Com­promís aixe­quen la veu i aixe­quen els color de ses senyo­ries, i al Prin­ci­pat es parla d'inde­pendència cada dia, fins i tot en els racons més colo­nit­zats i man­sois.

Sabeu què? Que tant se val si és roja o és blava: Espa­nya no és una. El sen­tit impe­rial de la vida l'hauríeu d'enter­rar en el pas­sat, al cos­tat de les des­pu­lles de Franco.