L'ascensor

L'àmplia classe mit­jana for­jada en els anys de bonança del dar­rer quart de segle s'està fonent. Dècades d'accés dels tre­ba­lla­dors a nivells de benes­tar homo­lo­ga­bles a Europa i de mul­ti­tud d'empre­sa­ris autònoms fruint dels moments àlgids del con­sum inte­rior euro­peu s'han aca­bat. L'atur afecta qua­dres inter­me­dis d'empre­ses indus­tri­als o comer­ci­als. El món fins ara into­ca­ble de la funció pública ha rebut un cop del qual no s'aixe­carà durant anys. I com a con­seqüència, l'enfon­sada del con­sum pro­voca una traca de tan­ca­ment de comerços inau­dita. Excepte les capes més pri­vi­le­gi­a­des del país, la resta de gent veiem a prop nos­tre –ben a prop– peti­tes o grans tragèdies de gent sense feina; i el que és més greu, sense expec­ta­ti­ves de tenir-ne. L'ascen­sor social s'ha atu­rat. I en molts casos s'ha posat a bai­xar cap a les pri­me­res plan­tes.

Qui s'havia bene­fi­ciat d'aquest ascen­sor des dels anys sei­xanta del segle XX? Els fills de page­sos emi­grats a la ciu­tat per fer de tre­ba­lla­dors o comer­ci­ants. I els seus néts, que o bé han ampliat el negoci o bé han acce­dit al món pro­fes­si­o­nal després d'una car­rera uni­ver­sitària. La pri­mera immi­gració d'ori­gen espa­nyol sor­gida de la repressió fran­quista i ter­ra­ti­nent dels llocs d'ori­gen, i de la qual les suc­ces­si­ves gene­ra­ci­ons van ascen­dir de forma simi­lar a les dels autòctons. I final­ment, la dar­rera onada migratòria extra­eu­ro­pea, que tot just començava a pujar de la planta baixa a l'entresòl. El que està pas­sant és com­pa­ra­ble als efec­tes devas­ta­dors d'una guerra (en aquest cas sense armes). I es tro­ben a fal­tar lide­rat­ges forts com els que per­me­te­ren a l'Europa derruïda refer-se de la desgràcia i rein­ven­tar-se en un nou període de pros­pe­ri­tat.

El cas català és més dramàtic perquè a les feble­ses del con­junt euro­peu s'hi afe­gei­xen les debi­li­tats estruc­tu­rals espa­nyo­les que car­re­guen sobre les espat­lles cata­la­nes. Per això cada dia que passa sense que el par­tit que ha tin­gut més poder que mai a Cata­lu­nya, CiU, faci el pas que només pre­dica els caps de set­mana de con­gres­sos, la Gene­ra­li­tat que admi­nis­tra, les dipu­ta­ci­ons i tots els grans ajun­ta­ments seran vis­tos per la població de forma crei­xent com a còmpli­ces i ins­tru­ments de la degra­dació social que estem patint. Con­ti­nuar insis­tint en sacri­fi­cis a Cata­lu­nya és ser el braç exe­cu­tor de la política d'ocu­pació i explo­tació colo­nial de Rajoy, que es nega a abai­xar els sous als seus fun­ci­o­na­ris, no fa refor­mes estruc­tu­rals de l'Estat –això ens por­tarà a una inter­venció euro­pea abans d'aca­bar l'any– men­tre con­ti­nua la con­fis­cació fis­cal sobre els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya.

Però hi ha més coses. En aquests temps tur­bu­lents en què la majo­ria està bai­xant posi­ci­ons rela­ti­ves en la piràmide social, els casos de pre­sumpta cor­rupció que han tar­dat poc a rea­parèixer a les files del par­tit del govern, les pràcti­ques sectàries que en els segons i ter­cers nivells de la nova admi­nis­tració s'han implan­tat, des­plaçant pro­fes­si­o­nals sol­vents per medi­o­cri­tats amb car­net, no són les millors car­tes per jugar quan hom pre­dica que vénen temps de con­fron­tació amb l'Estat. Que quan la majo­ria baixa una mino­ria d'espa­vi­lats vul­guin ascen­dir indi­vi­du­al­ment apro­fi­tant-se de les des­pu­lles de la cosa pública no s'aguanta.

Final­ment, l'ascensió simbòlica, tan impor­tant com l'econòmica, que ha sig­ni­fi­cat l'assumpció de la llen­gua cata­lana per a la majo­ria de ciu­ta­dans nou­vin­guts, és bom­bar­de­jada per terra, mar i aire pel Par­tit Popu­lar, que és qui exer­ceix de força deter­mi­nant al Par­la­ment de Cata­lu­nya. El català com a ins­tru­ment de cohesió i ascensió social vol ser enviat a la mar­gi­na­li­tat folklòrica i com a con­seqüència pas­sar de l'empo­bri­ment econòmic i social a la misèria intel·lec­tual d'un país des­per­so­na­lit­zat, sense tremp i sense civisme.

Quan tots els ascen­sors públics bai­xen o estan en risc de bai­xar, si no volem caure en una depressió col·lec­tiva, cal que la gent més activa, inno­va­dora i amb espe­rit cívic en els camps empre­sa­rial, sin­di­cal, de les enti­tats del ter­cer sec­tor, ciu­ta­dans anònims, s'orga­nit­zin, coo­pe­rin, llui­tin per recu­pe­rar col·lec­ti­va­ment l'ascensió social, que alhora serà necessària­ment naci­o­nal i democràtica. Ni que s'hagi de fer per l'escala i d'esglaó en esglaó.