Ressaca de vaga
a molts, ens descol·loca”
Erri De Luca és un senyor de Nàpols que escriu una prosa poètica sublim. Fa poc va presentar a Barcelona Els peixos no tanquen els ulls (Bromera). Una delícia que barreja nostàlgia i reflexió amb ulls d'infant dels anys cinquanta. Un glop de mediterrània, salat i lluminós; tòrrid i refrescant. Recomanació feta.
Nascut el 1950, De Luca va liderar, de jove, el moviment d'extrema esquerra Lotta Continua. Un revolucionari del segle passat, diu d'ell mateix. N'ha deixat de ser un pèl desencisat, i perquè troba que la lluita violenta és un fenomen antic: “Les revolucions eren a favor. El segle del 1900 feia via entre escorxadors de vides humanes i insurreccions. Era una època en què es distingien les bandes, i a quina estar.” En dubto, que al segle XX la cosa fos tan clara. Sigui com sigui, ha passat. I ara lluitem per drets que no voldríem que també acabin sent d'abans. El napolità sosté que no és hora de revolució, perquè en el món d'avui les línies entre interessos són massa difuses per saber a quina banda som. Ahir vam tenir-ne una prova. Una vaga general queda lluny de ser un acte revolucionari, per més que alguns ximples ho pensin. Tanmateix, haver de prendre posició obliga a escollir bàndol, a una tria maniquea que, a molts, ens descol·loca. Llegint arguments d'alguns antivaga els llançaria contra un piquet violent. Sentint proclames d'alguns vaguistes, em llançaria per la finestra. Desconcertat, em refugio en De Luca. En una entrevista recent, li pregunten:
“–Amb el pas del temps, s'ha tornat més idealista, o més realista?
”–Més napolità.”
Potser és aquesta, la resposta.