Perfum amb dinamita

“No s'ha de ser gandul; no es convida la inspiració, sinó que se la persegueix amb un bastó.” Aquesta cita de Jack London serveix a l'editor Douglas Brinkley per signar el pròleg del llibre de l'increïble periodista Hunter S. Thompson que acaba de publicar Anagrama. En aquestes jornades que ens acosten a Sant Jordi, a punt d'entrar en el reset de la Setmana Santa, dono voltes a la idea d'escriure, o no, sota els efectes de la inspiració i, sobretot, de com provocar-la. De jovenet m'instal·lava en un racó de casa i escoltava tot de discos tronats i de diferents estils. Sovint feia sonar el plat i la ràdio per aconseguir efectes surrealistes, que, després, la generació hip-hop m'ha copiat.

En altres ocasions m'escapava per les línies del metro a investigar. Aquest era un joc dels situacionistes, als quals vaig idolatrar sense acabar d'entendre'ls però aspirant l'aroma de perfum amb dinamita. Eren altres temps. El dia de la vaga vaig preferir escapar-me a Andorra, a presentar un llibre de Teresa Colom que quedar-me a la ciutat a sentir obvietats dels uns i dels altres. No sé què resulta més lamentable, estar-hi a favor o en contra. En qualsevol cas, la vaga i el govern de Rajoy –potser arriba a ser tan mentider com Zapatero– inspiren menys que un somnífer.

Thompson sí que era capaç de despertar una estàtua de cera. Hi ha qui diu que va representar tant per al periodisme d'avantguarda com Dylan per a la música pop. N'estic segur. No sé si van ser les seves cròniques les que van convertir la seva època en tan important. Hauria estat el mateix Octavià sense coincidir amb Ovidi i Horaci? O recordaríem Claudi sense la memorable novel·la de Robert Graves? No.