Els invisibles

Acaba de ser traduïda per pri­mer cop al català la cèlebre novel·la de Ralph Elli­son, Un home invi­si­ble (Edi­to­rial Qua­derns Crema; tra­ducció de Dolors Udina). El lli­bre d'Elli­son pot lle­gir-se com una crònica des­car­nada de la situ­ació dels negres durant les pri­me­res dècades del segle XX als Estats Units, però va més enllà –com acaba fent sem­pre la lite­ra­tura més gran– i s'acaba con­ver­tint en una des­cripció de la impotència de l'ànima humana quan se li rega­teja una de les coses que més ansi­eja: el reco­nei­xe­ment. En la pri­mera escena del lli­bre ja hi tro­bem tot el suc: aquest home invi­si­ble –un negre mar­gi­nat– ataca una nit un jove blanc –ros i d'ulls blaus– fins a gai­rebé matar-lo, i tot perquè ha topat amb ell i aquest no s'ha dis­cul­pat. La invi­si­bi­li­tat del negre, com afirma el nar­ra­dor, prové “dels ulls inte­ri­ors” de l'altra gent, que “rebutja” veure'l i l'acaba con­ven­cent de la seva manca de ver­ta­dera existència.

Aquesta neces­si­tat ines­tron­ca­ble de visi­bi­li­tat, de reco­nei­xe­ment per part d'una soci­e­tat que el mar­gina i li nega l'alte­ri­tat (que no el con­si­dera un jo amb una dig­ni­tat equi­pa­ra­ble a un altre ciu­tadà ni li ofe­reix els canals per fer-se visi­ble amb igual­tat de con­di­ci­ons) va abo­car el pro­ta­go­nista de la novel·la al radi­ca­lisme polític, al coque­teig vio­lent amb la Ger­man­dat (el Par­tit Comu­nista): una instància que li asse­gura, en prin­cipi, aquest reco­nei­xe­ment entre els seus mem­bres, i gràcies a la qual els pàries havien d'aca­bar ocu­pant el cen­tre de l'esce­nari social.

Moha­med Merah, l'assassí giha­dista de Tolosa de Llen­gua­doc, res­pon­sa­ble de la mort de set per­so­nes, havia enre­gis­trat un vídeo en el qual es mos­trava a si mateix fent el boig amb un cotxe, exe­cu­tant acce­le­ra­ci­ons i gira­gon­ses a tota màquina enmig d'un ter­reny que li per­me­tia aixe­car pol­se­guera. És un vídeo com en cir­cu­len molts a la xarxa, en els quals el mateix per­fil de joves fan fili­gra­nes temeràries amb els vehi­cles (per exem­ple trans­gre­dint tots els límits de velo­ci­tat) però que després mai no s'estal­vien de pen­jar a inter­net. ¿No es tracta d'una demanda de visi­bi­li­tat, també, simètrica a la que empre­nen quan s'embo­li­quen amb la lluita armada isla­mista? Volen fer-se veure, fer-se aplau­dir i admi­rar, almenys per uns deter­mi­nats grups que llo­a­ran el seu mar­tiri, a més de la visi­bi­li­tat que atorga l'odi que qual­se­vol és capaç de con­vo­car. L'home invi­si­ble d'Elli­son sap que és millor ser vili­pen­diat que invi­si­ble, que par­lin d'un encara que sigui mala­ment; volen aca­bar “amb fama encara que infa­mes”, com diu aque­lla cor­te­sana que cita el Qui­xot.

Quan par­lem de mar­gi­na­li­tat par­lem pre­ci­sa­ment d'això. Sabem que Merah cobrava men­su­al­ment un ajut de gai­rebé 500 euros de l'Estat francès, una soci­e­tat que Merah tan­ma­teix odi­ava, a pesar d'haver-li ofert sani­tat i edu­cació gratuïtes. Tot es pot sub­ven­ci­o­nar, però el reco­nei­xe­ment només pot ator­gar-se d'una manera que els diners no poden sub­or­nar. Aquesta mena de llops soli­ta­ris, joves fra­cas­sats que bus­quen un lloc en la vida i en el món a través de ges­tos expe­di­tius, molt sovint no neces­si­ten res més que això: algú que els apreciï –ai, i els estimi…–, alguna cosa de la qual fer-se res­pon­sa­bles, i és aquí on un ajut públic poc dis­tor­si­o­nar més que recor­dar als indi­vi­dus el com­promís que hau­rien de man­te­nir amb la pròpia dig­ni­tat i amb la dels altres.

Fet i fet és un pro­blema recur­rent; l'acul­tu­ració que sofrei­xen cen­te­nars de milers de joves fills d'immi­grats que habi­ten els extra­ra­dis de les grans capi­tals d'Occi­dent s'acaba tra­duint en una pre­gunta ele­men­tal: ¿qui sóc?, i la sub­seqüent i ine­vi­ta­ble: ¿i què he de fer amb la meva vida? La nos­tra soci­e­tat libe­ral té res­pos­tes molt vagues i massa ambigües davant d'aquests dile­mes; a tots nosal­tres se'ns donen eines per triar lliu­re­ment un destí i fins i tot una iden­ti­tat, però l'angoixa que sen­ten molts indi­vi­dus no troba solució més que en cons­truc­ci­ons men­tals que tan­quen el món d'una manera fal­sa­ment cohe­rent i donen un paper impla­ca­ble als més influ­en­ci­a­bles, tot en un relat que no deixa cap fis­sura per al dubte.

L'islam con­fe­reix den­si­tat, la il·lusió de ser algú –un guer­rer, un heroi–, la rea­li­tat indub­ta­ble del reco­nei­xe­ment d'un ple­gat d'acòlits –d'iguals– i la sen­sació d'anar diri­gits cap a un destí colos­sal, del qual s'és artífex. ¿Qui pot com­pe­tir amb una oferta iden­titària simi­lar?

És ben pro­ba­ble que Merah no se sentís francès ni algerià –d'Algèria pro­ve­nia la seva família–, però va empas­sar-se la falòrnia que tro­ba­ria refugi en una iden­ti­tat musul­mana com la que se li pro­po­sava des de visi­ons sectàries i alti­so­nants d'aquesta religió. Sabem que pro­ve­nia d'una família sense pare, un altre ele­ment que el fa un tòpic dins el per­fil d'aquesta mena de joves seduïts per la lluita armada i jus­ti­ci­era, els quals, no ens enga­nyem, ja no només són nas­cuts en famílies d'immi­grants sinó també joves occi­den­tals de soca-rel. Així Eric Brei­nin­ger, un jove ale­many que va pas­sar d'estu­diar comerç a ser cap­tat pels isla­mis­tes radi­cals, com­panys de feina que li van faci­li­tar el camí per aca­bar a les mun­ta­nyes de l'Afga­nis­tan després de pas­sar pel Caire per apren­dre àrab. Lla­vors ja es feia dir Abdul Ghaf­far El Almani.

Brei­nin­ger lla­vors comença a difon­dre vídeos, amenaça el seu país d'ori­gen, demana finançament, fa pro­se­li­tisme, i sem­pre amb un rifle kalàixnikov als braços. Va morir el mes d'abril de l'any pas­sat, en com­bat con­tra sol­dats pakis­ta­ne­sos. Uns dies després van començar a cir­cu­lar per la xarxa les seves memòries: El meu camí cap al Paradís. Mato, lla­vors sóc: i ser alguna cosa és tot el que volen.