Ara sí que toca

És com la teo­ria dels vasos comu­ni­cants: quan puja l'afany sobi­ra­nista de Cata­lu­nya, simultània­ment puja la cata­la­nofòbia. Ara mateix lle­gim asto­rats el menys­preu reflec­tit en els pres­su­pos­tos de l'Estat, escol­tem les sur­re­a­lis­tes decla­ra­ci­ons de la dele­gada del govern a Cata­lu­nya, María Lla­nos de Luna, con­tem­plem una Alícia Sánchez-Camacho en ple deliri con­que­ri­dor –igua­let que si acabés de crus­pir-se Cata­lu­nya...–, i, alhora, rebem notícies posi­ti­ves per a la llen­gua cata­lana a Europa i apa­reix una ini­ci­a­tiva Ciu­ta­dana Euro­pea per la qual els nous estats sor­gits d'altres estats serien automàtica­ment mem­bres de la Unió Euro­pea.

Enmig de tot un inter­ro­gant: els nos­tres orgu­llo­sos veïns, que ens detes­ten fins a l'extrem de pre­miar chi­ri­go­tas ofen­si­ves i que cada tri­omf del Barça és com si els cla­ves­sin una espasa al bell mig del cor, s'ado­nen que ens neces­si­ten? S'ado­nen que estan matant la gallina dels ous d'or? Em recorda aquells marits antics, pos­ses­sius, que tot i anar jus­tets de diners, pre­fe­rei­xen renun­ciar a un cotxe nou abans de con­sen­tir que la dona tre­ba­lli. Els joves d'avui ni s'ho cre­uen, estu­pe­fac­tes de tanta ceguesa.

Enmig de tots aquests mocs, de tots aquests Mon­to­ros i De Guin­dos que tenen Espa­nya a la punta de l'espasa, i d'aquest Rajoy que ja ha demos­trat que no la tenia, la solució, i que, a més, té una indolència que el para­litza (a veure si deu ser veri­tat que a Espa­nya hi ha dèficit de cer­vells, perquè els bons han mar­xat cor­rents a fora), doncs enmig de tot aquests desori, no podem evi­tar de cons­ta­tar la bona, boníssima notícia que amaga tot ple­gat: que l'inde­pen­den­tisme avança. I que ara ja és irre­ver­si­ble. Tri­garà una mica més o una mica menys, però ara ja ho sap quasi tota la soci­e­tat cata­lana: amb Espa­nya a l'esquena, que a sobre és morosa perquè no paga els deu­tes ema­nats d'una llei orgànica, no podem cami­nar més.

Que consti: no con­fio en la Merkel ni crec que ningú vindrà a treure'ns les fave­tes de l'olla –mai hem tro­bat ajuda externa quan ens ha cal­gut–, però sí que crec que cap euro­peu (excepte els espa­nyols) no dubta que Espa­nya sí que és Grècia. La resta és inútil arrogància.