En el país de Gresham
A mesura que l'eficiència del sistema es debilita, que el contracte social s'esquerda i que el futur col·lectiu queda en suspens per un cert temps, s'obre la capsa dels trons de la legitimitat del procés de transformació que estem vivint. Una legitimitat que s'articula al voltant de preguntar-nos pel repartiment de les mesures d'ajust. Entomar xarops amargs no acostuma a venir de gust, però si el cost de la crisi es distribueix de manera equitativa, progressiva, en funció de rendes i capacitats, diríem que les mesures, a banda de desagradables, poden també ser justes. Tanmateix, algunes evidències ens diuen que, per al cas espanyol, la cosa no va ben bé per aquí. Que la repartició dels ajustos és asimètrica, insolidària i perjudica els que fan bé les coses. Que aquest és un país fet més aviat a la mida dels espavilats que no pas a la dels complidors.
S'atribueix al mercader anglès Thomas Gresham una sentència de sorprenents ressonàncies per als temps que corren. La llei, dita de Gresham, diu així: la mala moneda expulsa la bona. És a dir, si tenim dues monedes en circulació, una de bona i una de falsa, la moneda falsa substituirà la bona, que restarà a les butxaques dels individus. Reformulada de manera sociològica, la frase quedaria així: les bones conductes són expulsades del mercat per les dolentes. O encara: els comportaments dolents (perniciosos) expulsen els bons (prudents i assenyats). Quina hauria de ser la funció essencial d'un estat que es vol dir just? Doncs retirar les conductes pernicioses i preservar les conductes virtuoses. És Espanya, aquest país virtuós? Alguns contraexemples recents:
Un. Andalusia. Mentre Catalunya retalla, equilibra com pot els pressupostos i mira de corregir la pèrdua d'ingressos que arriben del govern central, l'electorat andalús empeny el seu govern cap a l'esquerra. Deixant a banda anècdotes de corrupció o els seus darrers pressupostos expansius, el programa guanyador pretén centrifugar el dèficit cap a altres comunitats autònomes –afegirem, les fiscalment captives– i traspassar la responsabilitat dels ajustos al govern central. Amb un exemple com l'anterior, poc podem estranyar-nos que una de les consignes de la passada vaga general del 29 de març hagi estat “S'ho volen carregar tot”. La gràcia de l'afirmació no només descansa en no respondre als implícits plantejats (qui s'ho vol carregar tot?, el govern, els mercats...? Per què s'ho volen carregar tot?, per obligació, per maldat?), sinó en la versemblança de l'afirmació: si hi ha alternativa als retalls, encara que aquest sigui passar el mort a algú altre, per què fer-los?
Dos. L'amnistia fiscal. L'executiu espanyol anunciava fa poc la regularització dels fons defraudats a la hisenda pública, és a dir al fons col·lectiu, i situats en paradisos fiscals. Les reaccions contràries han estat considerables. Ho deia de manera gràfica aquest mateix diari: Rajoy perdonarà la multa i la presó a delinqüents econòmics a canvi d'un 10% del diner evadit que declarin. La lliçó és clara: defraudar és una via d'estalvi fiscal. Sobretot per a grans fortunes i multinacionals de l'Estat, un 71,8% dels gairebé 60.000 milions amb què el Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda xifrava el frau fiscal en el seu darrer informe. Una mesura que cau com un gerro d'aigua freda en el petit, i novament captiu, assalariat i que apunta a la definitiva italianització de la lluita contra el frau fiscal. Una lluita on l'evasió d'impostos, a banda d'esport nacional, ja és una mesura racional en espera de la periòdica regularització. Són 2.500 milions d'euros el que espera recaptar l'Estat amb aquesta amnistia. Una quantitat irrisòria respecte al mal fet sobre la consciència fiscal del ciutadà i sobre la necessària solidaritat que ens ha de permetre entomar les mesures d'ajust que vénen i vindran.
Als dos punts ANTERIORs podríem encara afegir-hi altres apartats que tenen meravellada la premsa internacional. Citem-ne alguns: esperar a presentar els pressupostos de l'estat fins que acabin les eleccions andaluses. Continuar finançant el model ideològic radial d'infraestructura ferroviària –AVE basc i gallec–, noves eleccions al canto. I, ara, la torna: pretendre retallar educació i sanitat abans, posem per cas, que emprendre una revisió de dalt a baix de la llei de la funció pública o de la manca de productivitat del sector públic.
En un antic exercici de comptabilitat pública, mai he sabut si cert o inventat, es plantejava l'exemple d'un país on el volum total d'impostos a recaptar no s'obtenia del conjunt de subjectes fiscalment passius sinó aplicant un tipus impositiu més gran sobre el nombre de ciutadans captius o bonhomiosos, un percentatge menor del total, que no podien o no volien defugir les seves responsabilitats fiscals. La quantitat total recaptada era la mateixa, la manera de repartir les càrregues, òbviament, no. Bé, doncs això és el que comencem a tenir aquí.
El que molts ciutadans comencen a entreveure és que esquivar les regles de joc, negar la major i passar la pilota a l'altre, es recompensa més que no pas complint amb els deures com a ciutadà i fer el possible perquè cadascú es responsabilitzi dels propis actes. Som davant d'una nova mutació de la cultura del pelotazo adaptada ara a les noves circumstàncies de crisi. El que molts ens temem és que si finalment el FC Barcelona acaba guanyant la lliga no haurà estat per l'estratègia del silenci de Guardiola, el respecte pel rival i per les decisions de l'arbitre, sinó, malauradament, malgrat aquesta.