El cafè no va bé per a tots
Va ser una sortida gloriosa per tranquil·litzar l'exèrcit i la dreta més cavernícola, quan el cafè per a tots descafeïnava la imatge del reconeixement de les nacionalitats històriques. Era la primera transició i calia anar amb peus de plom, ja que ningú no sabia l'exacta força dels altres. L'Estat de les autonomies va ser un invent que semblava encertat, tot i l'absoluta seguretat que es creaven autonomies fictícies i, a més, s'ajornava la reforma de les províncies i les diputacions, encara ara mantingudes. Solucions provisionals que esperen nous plantejaments però que quedaven consagrades per la constitució democràtica.
De manera indirecta, gràcies a la crisi i les retallades, fa la impressió que el mapa autonòmic trontolla, marcat per realitats financeres més que per qüestions polítiques, tot i que unes i altres van lligades. Els pressupostos de l'Estat s'interroguen sobre la viabilitat dels disset regnes de Taifes, i fins els barons populars –especialment la gran baronessa Esperanza Aguirre– indiquen que ha arribat l'hora de la reforma. El cafè per a tots no ha funcionat i la solidaritat entre comunitats no és altra cosa que un miratge. Algú recorda que el primer projecte d'Adolfo Suárez era una altra cosa, valorant les comunitats històriques i Andalusia com a territoris que demanaven una solució autonòmica i la resta de regions que s'havien d'articular segons unes formes de descentralització diferents. Però tot va quedar a mitges i ara mateix el garbuix és considerable.
El vell projecte del primer govern de Suárez ara ja no val, però també és veritat que cal plantejar una nova organització que superi l'existent i, aquesta vegada, incloure el tema provincial i les diputacions en el debat de dibuix territorial. Diuen que alguns partits tenen propostes ben concretes; doncs, cal posar-les sobre la taula i iniciar una discussió oberta i sense obstruccions partidistes. Quan s'ha demostrat que el cafè no va bé per a tots, cal una dieta alimentària a la carta, a partir de l'autèntica realitat peninsular. Després, cal un esforç complementari per arribar a formes de consens entre partits que fins i tot inclogui la necessària modificació de la Constitució.
No tot és el debat financer, que és important, i cal recordar que en els moments més difícils és quan sorgeix l'hora de la política. Ara cal.
