Política de proximitat

L'ene­mic de la veri­tat no és la men­tida sinó la mitja veri­tat, ho és perquè la men­tida és més fàcil d'iden­ti­fi­car que la bar­reja de veri­tats i fal­se­dats. Algú pot sem­pre pen­sar que una part de veri­tat per­met infe­rir que la resta també ho és... la mitja veri­tat és sem­pre més eficaç per enga­nyar i con­fon­dre.  La pre­si­denta de la Comu­ni­tat de Madrid afirma que l'admi­nis­tració espa­nyola és cara i ine­fi­ci­ent i en con­seqüència s'ha de des­mun­tar par­ci­al­ment l'estat de les auto­no­mies i recen­tra­lit­zar el seus ser­veis bàsics, sani­tat i edu­cació. L'afir­mació no es cor­res­pon a la rea­li­tat. Si es com­para la suma de la des­pesa de totes les AAPP, cen­tral, fede­ral o autonòmica i local, d'estats desen­vo­lu­pats i es com­para aquesta des­pesa amb el seu PIB, és a dir, la riquesa del país que s'admi­nis­tra, el per­cen­tatge varia entre el 42% i el 55%. Són els estats més cen­tra­lis­tes, França, Itàlia, els que tenen el per­cen­tatge més alt, 55% i 51%, i els més des­cen­tra­lit­zats i fede­rals, Canadà i els EUA, els que els tenen més bai­xos: 43% i 42%. Espa­nya té un 46% i la mit­jana de l'OCDE és el 45%. Amb aques­tes dades ni es pot dir que Espa­nya tin­gui una admi­nis­tració ine­fi­ci­ent ni que el règim fede­ral sigui més car que el cen­tra­lit­zat. Con­fon­dre el con­cepte i la seva praxi és un error grui­xut perquè és cert que hi ha pràcti­ques a millo­rar i que el pro­blema no està a l'estruc­tura de l'Estat sinó en el seu ús. Quan un polític fa una afir­mació solemne que resulta poc ajus­tada al fets, crea un fals debat, és a dir, és l'ori­gen d'una dei­xa­lla nega­tiva i irre­ver­si­ble que en ter­mo­dinàmica té una defi­nició pre­cisa: entro­pia. La carac­terística bàsica de l'entro­pia és que no es pot tor­nar a la posició d'ori­gen, s'ha empit­jo­rat sense remei pos­si­ble el punt d'arri­bada res­pecte de l'ori­gen. Cap el dubte de pen­sar si això ha estat acci­den­tal o era inten­ci­o­nat, hi ha per­so­nes que mai no fan res sense causa.

La coherència en política i en els nego­cis és un atri­but essen­cial perquè crea con­fiança i és aquesta la que per­met avançar sense més veri­fi­ca­ci­ons. La dreta ha tra­di­ci­o­nal­ment mani­fes­tat que la reducció d'impos­tos genera acti­vi­tat econòmica i per­met  a l'admi­nis­tració pública recap­tar més via volum encara que el per­cen­tatge de recap­tació sigui més baix. Segons aquesta teo­ria cal bai­xar els impos­tos perquè això impulsa l'eco­no­mia i no redu­eix l'ingrés públic. Quan el Par­tit Popu­lar afirma emfàtica­ment abans de les elec­ci­ons que no pujarà els impos­tos i els puja una vegada arri­bats al poder, con­tra­diu els seus postu­lats i el posi­ci­o­na­ment amb què sol·licita el vot dels ciu­ta­dans. Això genera des­con­fiança espe­ci­al­ment si, com és el cas, no es diu qui­nes mesu­res impo­si­ti­ves són tran­sitòries però impres­cin­di­bles en el curt ter­mini i qui­nes seran con­ve­ni­ents  man­te­nir en el llarg. Donar per causa d'aques­tes que es des­co­nei­xia l'estat real de les finan­ces públi­ques no resulta ver­sem­blant. Es tra­eix així la pròpia coherència.

Incom­plir les lleis per un Govern encara que fet només de manera par­cial és un pre­ce­dent que genera inse­gu­re­tat i inca­pa­ci­tat a qui ho fa per exi­gir-ne a ter­cers el com­pli­ment. Si l'Esta­tut de Cata­lu­nya és llei i no es com­pleix pel govern cen­tral, pel que fa a les inver­si­ons d'aquest a Cata­lu­nya encara que se n'enten­guin las raons i si a més no es donen expli­ca­ci­ons, la con­clusió és ine­vi­ta­ble, hi ha lleis d'un rang que es com­plei­xen i altres que sem­blen ser-ne d'un altre i no es com­plei­xen. L'efecte per a la imatge de l'estat de dret és devas­ta­dor.

Quan la gent pateix per un atur que quasi arriba a un quart de la població, que deixa la mei­tat dels joves sense feina, que redu­eix els ingres­sos de la gran majo­ria que encara té feina i té por de per­dre-la, que tenim la cer­tesa que el món econòmic ha dei­xat de con­fiar en Espa­nya i per aquesta raó els interes­sos del deute pugen i la borsa baixa, quan tot això passa la pre­gunta clau és: en qui poden con­fiar els ciu­ta­dans?

La res­posta està com sem­pre en les per­so­nes, són aques­tes les que en defi­ni­tiva faran recu­pe­rar l'eco­no­mia, tor­na­ran a crear la con­fiança en la soci­e­tat, perquè el millor del nos­tre país no està en el govern sinó a la ciu­ta­da­nia, en els tre­ba­lla­dors, en els empre­ne­dors, en els pro­fes­si­o­nals. Cal fer una política de pro­xi­mi­tat que ser­veixi les per­so­nes. Mal­grat les faci­li­tats dels anys de vi i roses, tots volíem lla­vors viure amb menys esforç encara que això suposés menys ingres­sos perquè la vida la teníem resolta. Ens espantàvem de veure que una part impor­tant de la nos­tra joven­tut no volia ser altra cosa que un sou fix i poc risc. La crisi s'ha empor­tat en poc temps aquests para­dig­mes perquè tot ha dei­xat de ser segur i ara un ha de con­fiar en el que és capaç de fer, també els que tre­ba­llen a la funció pública. Hi ha hagut recent­ment un incre­ment impor­tant de per­so­nes amb ini­ci­a­tiva que ente­nen que el futur està en ells matei­xos, és a dir, en començar i impul­sar pro­jec­tes pro­pis. És per això que la dura política finan­cera del govern és ara espe­ci­al­ment per­ni­ci­osa perquè fa més difícil con­ver­tir en rea­li­tats aques­tes ini­ci­a­ti­ves. Sense el crèdit l'acti­vi­tat econòmica i espe­ci­al­ment l'empre­ne­do­ria tenen difi­cul­tats perquè qui més pateix la crisi són les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses, base de la nos­tra eco­no­mia. És aquesta una més de les polítiques de crei­xe­ment que el govern podria impul­sar.

És Cata­lu­nya espe­ci­al­ment hàbil per superar èpoques difícils que els governs cen­trals no han sabut lide­rar i han pri­o­rit­zat errònia­ment. Els dos pas­sats segles han estat a Espa­nya una demos­tració amb poques excep­ci­ons d'aques­tes cir­cumstàncies perquè els seus defec­tes específics s'ampli­fi­quen espe­ci­al­ment en les tas­ques de govern i és Espa­nya una excepció en l'afir­mació que tot poble té el govern que es mereix.  A Cata­lu­nya, quan hem mirat de prop els nos­tres pro­pis pro­ble­mes i els nos­tres polítics han tre­ba­llat a par­tir de les man­can­ces reals de la gent i del país, hem tin­gut governs eficaços que amb pocs mit­jans varen fer grans trans­for­ma­ci­ons. N'és un bon exem­ple la pri­mera Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya i polítics com Prat de la Riba, cre­a­dor de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, impul­sor de la indus­tri­a­lit­zació... La seva obra de govern encara per­dura entre nosal­tres. Aquests exem­ples demos­tren quina és la política inne­cessària i quina és la útil perquè  resol els pro­ble­mes.