Vendre el tron per anar de lloguer
Després d'haver vist un primer ministre casar la filla en el Real Sitio de San Lorenzo de El Escorial, que conté els sepulcres d'Àustries i Borbons, sense escatimar convidats ni despeses, sembla estrany que encara quedin republicans a les Espanyes. Algú pot creure que la més alta personificació de l'Estat hauria estat menys onerosa en un sistema republicà que en un de monàrquic? L'activitat i la moral de la dinastia encara regnant no es poden qualificar precisament de franciscanes, però pensem per un moment que haguéssim hagut de patir un president de república cada quatre anys. Des de l'aprovació de la Constitució, ja en serien vuit o nou, cadascú amb el seu programa de regeneració nacional, per donar contingut als discursos inaugurals i nadalencs; amb els seus equips de treball i relacions públiques, i experts i assessors de confiança sobre tots els àmbits de la cosa pública; amb la seva família extensa, que ràpidament s'habituaria a figurar envoltada d'escolta i seguici, amb les seves relacions de concubinat, fixes o esporàdiques, i sobretot amb les seves idees pròpies sobre decoració i interiorisme, que aplicarien indefectiblement a la residència que els fos destinada. Després d'haver vist com els grans líders, un cop els resultats electorals o les maquinacions intrapartidistes els aparten del poder, ocupen poltrones en organismes com el Consell d'Estat o el Senat, i com els ministres cessants són col·locats en les cúpules de grans empreses, podem imaginar que el destí dels presidents l'endemà de finit el seu mandat, a part pensions condignes, medalles enormes i presència protocol·lària, estaria molt lluny d'estretors i discreció. O sigui que la preferència per una república només es pot sostenir per raons teòriques, i no pas per urgències pràctiques de racionalització econòmica. És una qüestió de qualitat del material humà, simplement.
La pompa i la circumstància són molt estimades en tots els estaments espanyols, des del bidell en cap fins al cap de l'Estat, i l'austeritat no és vista com una virtut sinó com un defecte propi dels indesitjables catalans.
Una república espanyola tindria uns ritus més lluïts i luxosos que els d'ara, i no hi hauria estalvi de carrosses, caceres, iots, saraus ni gendres manifassers. És més, si la gent ha arribat a celebrar batejos i primeres comunions laiques, segur que també reclamaria títols nobiliaris republicans.
