Balears i País Valencià
Sembla que l'ideal històric i la il·lusió de veure una Catalunya independent ja no és un somni llunyà, vivim uns temps que poden ser transcendentals. La gent està fins al capdamunt de la crisi, dels escàndols discriminatoris en les inversions, de l'espoli fiscal, de les agressions culturals i polítiques que el PP avui, el PSOE ahir, han fet o fan a Catalunya, del paper del rei imposat per Franco i de totes les martingales de Madrid. Els partits catalans es veuen empesos per la societat a empènyer vers un clar procés polític que tingui com a objectiu prioritari, sense tardança estratègica, la independència. Alguns més prudents, amb la idea de no deixar ningú darrere dels seus objectius, en diuen de forma més suau sobirania nacional.
Els punts per reflexionar són molts, des de la no presència d'un PSC que navega, fins a l'ampli ventall dels partits catalans que, ara sí, demanen passar a l'acció política vers l'emancipació nacional. Converses a tot arreu on cada cop més gent ho veu com un procés imparable. I hom es pregunta si de forma rigorosa analitzem totes les passes del procés, si expliquem el que vol dir ser independents a sectors de la societat que poden témer tal acció –no per ser-hi contraris, una part hi està i hi estarà en contra– si no els expliquen ben bé els avantatges del que significa trencar la caixa de la Seguretat Social, frenar l'espoli fiscal o l'empobriment del país o anar a parlar de tu a tu amb els organismes internacionals. En definitiva, ser un país com Holanda, Canadà o Nova Zelanda.
Fa poc a Mallorca el cantant Biel Majoral i l'analista i crític Bertomeu Mestre es dolien de la visió reduïda que Catalunya feia davant el projecte d'emancipació nacional en oblidar-se de la sort de les Illes i el País Valencià. En un sistema democràtic no és fàcil actuar quan hi ha vots que legitimen governs, però és indubtable que manquen veus i suport real per defensar la cultura comuna. Sota la fèrria fèrula del PP i el PSOE res o poc s'ha fet als països germans per potenciar la nostra cultura. Amb gairebé 1.100.000 habitants, les Illes representen prop d'un 8% de la població total dels territoris catalanoparlants. El País Valencià, amb uns 5.100.000, des que el PP va arribar al govern l'any 1995, veu com els que parlen preferentment valencià han disminuït del 50% al 37%.
El desdeny pel corredor mediterrani fa caure la bena de molts incauts, la voluntat de genocidi cultural de via lenta fa estremir d'altres i fa reaccionar gent de bona fe, també sacseja els partits polítics que durant anys han passat de puntetes sobre aquest punt. L'espoli fiscal a les Illes i País Valencià és superior o semblant al català. La resposta ha vingut en accions i manifestacions de resistència, l'acció heroica de jubilats en fer vagues de fam i rebuigs molt amplis a les Illes. Al País Valencià la política del seny comença a emergir per damunt dels esperpèntics Camps i cia.
A ambdós països mana el PP, què es pot fer des de Catalunya, hom es pregunta. Els vots manen, com no pot ser d'altra manera, però la intel·ligència, a la llarga, molt més. I País Valencià i les Illes saben que el futur és Europa, que aquesta Europa formada per pobles i cultures és econòmica i mercantil, i que la projecció del seu ser, de la seva economia, indústria o turisme passa per un espai geogràfic natural, aquest és l'arc mediterrani on són centre i punt bàsic. Per Espanya, només són regions perifèriques de fàcil engany econòmic i cultural. Des de Catalunya hem de ser solidaris en tot i per tot, en llengua i cultura, en economia i la més àmplia relació, discussió i crítica i tenir obertes les mans per si un dia ben aferrats els podem donar el suport que ens demanin. Dia que arribarà, ningú vol ser espectador del seu enfonsament.
