Un animal rialler

Dies de majúscula, absoluta perplexitat. Res podria ser més surrealista que la realitat i tothom, incrèdul, es pregunta qui és el guionista de la vida pública espanyola. Ho feien Pilar Rahola i Josep Maria Fonalleras en articles publicats aquesta setmana just després de la relliscada reial, i ahir mateix reiterava la pregunta Joan B. Culla en una tertúlia radiofònica.

Tot plegat supera les possibilitats de l'atzar i necessitem un guionista, és clar; un guionista d'humor corrosiu, sarcàstic i cruel, que són sempre les característiques de l'humor eficaç i de qualitat. Pensem en la Polònia televisiva de Toni Soler i companyia, per exemple: reuneix aquestes dues condicions, i no pas perquè els polítics hi quedin en ridícul, sinó perquè els despropòsits de la política i de les personalitats públiques ja semblen superiors als de les seves caricatures. Si mires Polònia gaire estona, la depressió i la misantropia es fan inevitables.

El franquisme va ser una època pròdiga en acudits sagnants. El perquè és evident. Els ciutadans que van haver de patir la dictadura no eren pas una colla de frívols irresponsables; eren persones aclaparades per la gran llosa de la repressió i la mediocritat i, com que no podien canviar la realitat, se'n reien per pur instint de supervivència. Oscar Wilde tenia tota la raó del món quan afirmava que l'humor és la forma més gentil de la desesperació. Això també ho sabia Nietzsche, un home que a diferència de Wilde no sembla que pretengués fer cap gràcia a ningú. “L'home pateix tan horrorosament que ha hagut d'inventar-se la rialla”, va dir més o menys. És evident: la sàtira –malgrat que pugui ser una mostra d'intel·ligència– no podria existir si no hi hagués res per satiritzar, i això ens torna al punt de partida: ens petem de riure a un pas de l'abisme.

Ara bé, més enllà d'elefants, caceres, accidents i actes de contrició puerils –“no hi tornaré més, senyoreta”–, com és que els ciutadans d'aquest país no van posar el crit al cel la setmana abans, quan es van saber els comptes de la casa reial? O més: com és que la corona ha estat tabú durant 35 anys i històries similars a les dels darrers dies s'han explicat només en veu baixa? I finalment, com és també que el tabú es trenca en el pitjor moment, quan necessitem projectar una imatge sòlida per superar l'atzucac econòmic? Fa riure, sí, però fa feredat.