Propiciant la ludopatia

En nom de la superació de la crisi sembla que tot estigui permès. El sector de les màquines escurabutxaques veu caure els ingressos en un 30%, doncs el govern farà que surti de l'atzucac. Atès que hi ha un munt de màquines aturades perquè la gent hi juga menys, doncs que les col·loquin en llocs on fins ara no estaven permeses i captin així noves fornades de jugadors. Si no n'hi ha prou amb bars i sales de joc, cal instal·lar-les a més en centres comercials, estacions, aeroports i fins i tot als mercats municipals. Potser es vendran menys bistecs, lluços o pebrots, però a costa d'aquesta dieta el negoci del joc tornarà a rutllar.

Malgrat que s'hi vulgui posar un cert to humorístic, l'assumpte no és broma. Abans es deia que el joc era un vici; actualment se l'anomena addicció. Amb un o altre nom, és una ruïna; monetària i personal. Quant a les lleis i els governs que les fan, representen una claudicació enfront la impotència de conduir la societat vers una producció i un oci sans.

I aquí goso portar a col·lació Karl Marx, tan menyspreat a hores d'ara, i la seva interpretació de la loteria de lingots d'or que va instaurar Lluís Bonaparte l'any 1850. “D'una part es volia que els somnis daurats desplacessin els somnis socialistes del proletariat, i de l'altra, que la temptadora perspectiva de la grossa desplacés el dret al treball”, va escriure. Més o menys és això, no? Segle i mig més tard i amb altres paraules. Si no podem aconseguir un món més just, si no hi ha feina, doncs juguem i juguem.

El desori de Las Vegas i succedanis ja fa anys que rutlla a l'engròs. Les màquines escurabutxaques serveixen per distreure els més pobrets tot esprement-los i enlluernant-los amb premis que mai no aconsegueixen. Ara bé, aquest nou decret tindrà cura que se situïn dintre dels locals, no als llocs de pas per tal que la incitació no esdevingui tan forta. Això sí, estaran permeses als camps de futbol i els poliesportius, en una amalgama recreativa d'allò més torbadora de l'enteniment.