El centre Maria Gay

Vam acu­dir-hi de rebot. L'any pas­sat, després de sis mesos d'estada a l'hos­pi­tal Doc­tor Josep Tru­eta, de fer ral·lis per les dependències, de trac­tar una vin­tena de met­ges i de pro­var tot el que digue­ren i més, a prin­cipi de setem­bre ens pro­po­sa­ren el tras­llat al cen­tre Maria Gay, on cre­ien que el trac­ta­ment ini­ciat amb cert èxit, per la seva pecu­li­a­ri­tat d'apli­cació, podria reei­xir. Espe­rançats, acceptàrem. “Què pas­sarà?”, fèiem pre­o­cu­pats.

És difícil defi­nir un com­plex que no és sols residència geriàtrica, o cen­tre mèdic assis­ten­cial, o de recu­pe­ració fun­ci­o­nal fisi­o­te­rapèutica o psi­cològica, o pensió. En rea­li­tat, en bona part ho és tot! Els fulle­tons l'inti­tu­len cen­tre geriàtric i deta­llen una quin­zena de ser­veis per a la gent gran. Es troba al Por­tal Nou, a Girona, en un edi­fici de la comu­ni­tat de reli­gi­o­ses de Sant Josep. Aques­tes, sense pres­si­o­nar, fan una dis­creta labor pas­to­ral.

Un qua­li­fi­cat grup de pro­fes­si­o­nals diri­geix el cen­tre: Jordi Pujiula, direc­tor; el doc­tor Jordi Sainz, cap de l'àrea mèdica; Mònica Pons, Gemma Martínez i Carme Trias, caps d'àrea; Lour­des Fer­rando, assis­tenta social; Anna Igle­sias, psicòloga, i un selecte grup d'infer­me­res, arro­do­nit amb un exèrcit de gen­tils auxi­li­ars. La ger­mana Cris­tina, una mena de major, ho veu, ho sent i ho sap tot. La mare Amparo, supe­ri­ora —camina i sem­bla no tocar a terra— som­riu gai­rebé sem­pre, deixa fer al ben dotat equip de direcció. En temps en què hi ha crisi de voca­ci­ons, la comu­ni­tat és pri­o­ritària. El Maria Gay fun­ci­ona!

De l'acció de l'equip, en surt el variat pro­grama d'acti­vi­tats mèdiques i de recu­pe­ració, per un cos­tat, i cul­tu­rals, recre­a­ti­ves i for­ma­ti­ves, per l'altre. La cuina, sòbria i equi­li­brada, és sufi­ci­ent. Les ser­ven­tes, cor­di­als, fan veure la patata i mon­geta com ànec amb taronja. A l'hora de sopar s'ha d'estar pre­pa­rat per a la cursa diària d'anar a dor­mir. En mitja hora frenètica, el cen­tre resta en silenci i poca llum. De sobte, els espais s'emple­nen de crits patètics, tal­ment udols, clam dels malalts que han per­dut la raó. Pro­tes­ten per l'injust destí que els ha sepa­rat del món cons­ci­ent i, impla­ca­bles, arri­ben al fons de les gor­gues cere­brals dels oients. Cla­men per viure o per morir? La pri­mera nit al cen­tre és una lliçó d'humi­li­tat, en sen­tir i veure de la vora les misèries de la natu­ra­lesa humana.

A dos quarts de vuit, el cen­tre des­perta. Cures, dut­xes, infer­me­res atra­fe­ga­des, auxi­li­ars que van de cul, roba neta i bruta, grues que mouen malalts, pilots ver­mells cri­dant ajuda, cadi­res de rodes, cami­na­dors i més, per ser pun­tu­als al pri­mer àpat del dia: l'esmor­zar. Sols tren­quen l'orde­nat desor­dre els esten­to­ris crits que recor­den que la parca és sem­pre a punt de segar al cen­tre amb dalla. Ací no li ho posen fàcil: li dis­cu­tei­xen amb ardor la presa ele­gida per empor­tar-se i, sovint, ha de segar en altres indrets. No triga pas massa a tor­nar. De fet no té altra feina. Sabe­dors de la feta, no dor­men tots al Maria Gay!