Opinió

Restablir el crèdit

“L'ICO ja té diners per a governs autònoms
i municipis; ara és el torn de l'empresa”

Hi ha gent de bona fe que em demana què faria si estigués al cap­da­vant del govern espa­nyol. No m'ho dema­nen del govern català perquè ja saben que fa el que pot. Doncs faig un sug­ge­ri­ment. Però abans haig de pre­sen­tar breu­ment els qua­tre pro­ta­go­nis­tes del que encara no sé si és un drama –aca­ben bé– o una tragèdia –totes aca­ben mala­ment–. Mari­ano Rajoy, pre­si­dent del govern espa­nyol; la migra­nya no el deixa viure amb les tru­ca­des de Brus­sel·les i de Berlín, la crisi econòmica i social, l'expro­pi­ació de Rep­sol, i els minis­tres que con­si­de­ren que tenen un pro­blema més greu i pri­o­ri­tari que els altres. I no dorm bé perquè cada dia somia amb un ele­fant, entrant a la Mon­cloa –quin sig­ni­fi­cat freudià pot tenir, aque­lla bèstia?–. Cristóbal Mon­toro, minis­tre d'Hisenda, juga amb els pres­su­pos­tos gene­rals de l'Estat i amenaça les comu­ni­tats autònomes, per indis­ci­pli­na­des. Sap
que no hi ha res com l'auto­ri­tat i pro­cura que tot­hom tin­gui clar que mana ell. Luis de Guin­dos, minis­tre d'Eco­no­mia, es passa el dia viat­jant, infor­mant els socis euro­peus i ame­ri­cans. El posa molt nerviós que li recor­din que va tre­ba­llar al banc de nego­cis ame­ricà Gold­man Sachs. Final­ment, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO per als amics, gover­na­dor del Banc d'Espa­nya. Pateix de mio­pia a tres mesos,
ja que ple­garà al juliol i no té temps de veure-hi més enllà.

Si fos Mari­ano Rajoy, con­vo­ca­ria Cristóbal, Luis i Miguel Ángel i els diria: “Ja hi haurà temps de fer més reta­lla­des, si cal, que us han sor­tit can­te­llu­des i fràgils com una bom­bo­lla de sabó. Ja les apedaçarem més tard. El que us dema­na­ria és que res­tablíssiu el crèdit en el sis­tema finan­cer. Punt pri­o­ri­tari.” I no hem d'aca­bar abans la reforma finan­cera?, hi objecta Cristóbal, que encara està jugant amb els pres­su­pos­tos. “No”, asse­gura Mari­ano; “pel que us queda! Heu de ven­dre Cata­lu­nya Caixa, les cai­xes galle­gues i el Banc de València. I és clar, que Rodrigo Rato, pre­si­dent de Bankia, ens doni la seva paraula d'expre­si­dent del Banc Mun­dial que se'n sor­ti­ran sols, sense ajuts. Ja sé que és molt difícil, però Rodrigo és amic i tam­poc no li vindrà d'aguan­tar tres mesos més.” “Què hem de dema­nar, als ban­quers?” Els tres inter­lo­cu­tors de Mari­ano han fet un bisbe. “Que apli­quin els milers de mili­ons d'euros que han rebut del BCE a la con­cessió de crèdits, que finan­cin, per començar, el capi­tal cir­cu­lant de les empre­ses. No pot ser que els empre­sa­ris no puguin ven­dre a ter­mini. L' Ins­ti­tut de Crèdit Ofi­cial (ICO) ja té diners perquè els govern autònoms i els muni­ci­pis paguin els seus proveïdors. Ara és el torn de l'empresa. Però compte! Parlo sobre­tot dels petits i mit­jans empre­sa­ris, que són aquells que no tro­beu al camp de golf o als res­tau­rants de Madrid i que per tant us són des­co­ne­guts.” “Però, i els mer­cats inter­na­ci­o­nals?” Un altre bisbe. “Pri­mer, tran­quil·lit­zeu-me el món pro­duc­tiu.” “I amb les peti­ci­ons de Cata­lu­nya, què fem?” Ara és Mari­ano que ho demana. La res­posta és un altre bisbe: “Tran­quil, Mari­ano, tran­quil, com deia aquell caçador frus­trat. Aquests ho aguan­ten tot.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.