Restablir el crèdit

Hi ha gent de bona fe que em demana què faria si estigués al capdavant del govern espanyol. No m'ho demanen del govern català perquè ja saben que fa el que pot. Doncs faig un suggeriment. Però abans haig de presentar breument els quatre protagonistes del que encara no sé si és un drama –acaben bé– o una tragèdia –totes acaben malament–. Mariano Rajoy, president del govern espanyol; la migranya no el deixa viure amb les trucades de Brussel·les i de Berlín, la crisi econòmica i social, l'expropiació de Repsol, i els ministres que consideren que tenen un problema més greu i prioritari que els altres. I no dorm bé perquè cada dia somia amb un elefant, entrant a la Moncloa –quin significat freudià pot tenir, aquella bèstia?–. Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda, juga amb els pressupostos generals de l'Estat i amenaça les comunitats autònomes, per indisciplinades. Sap
que no hi ha res com l'autoritat i procura que tothom tingui clar que mana ell. Luis de Guindos, ministre d'Economia, es passa el dia viatjant, informant els socis europeus i americans. El posa molt nerviós que li recordin que va treballar al banc de negocis americà Goldman Sachs. Finalment, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO per als amics, governador del Banc d'Espanya. Pateix de miopia a tres mesos,
ja que plegarà al juliol i no té temps de veure-hi més enllà.

Si fos Mariano Rajoy, convocaria Cristóbal, Luis i Miguel Ángel i els diria: “Ja hi haurà temps de fer més retallades, si cal, que us han sortit cantelludes i fràgils com una bombolla de sabó. Ja les apedaçarem més tard. El que us demanaria és que restablíssiu el crèdit en el sistema financer. Punt prioritari.” I no hem d'acabar abans la reforma financera?, hi objecta Cristóbal, que encara està jugant amb els pressupostos. “No”, assegura Mariano; “pel que us queda! Heu de vendre Catalunya Caixa, les caixes gallegues i el Banc de València. I és clar, que Rodrigo Rato, president de Bankia, ens doni la seva paraula d'expresident del Banc Mundial que se'n sortiran sols, sense ajuts. Ja sé que és molt difícil, però Rodrigo és amic i tampoc no li vindrà d'aguantar tres mesos més.” “Què hem de demanar, als banquers?” Els tres interlocutors de Mariano han fet un bisbe. “Que apliquin els milers de milions d'euros que han rebut del BCE a la concessió de crèdits, que financin, per començar, el capital circulant de les empreses. No pot ser que els empresaris no puguin vendre a termini. L' Institut de Crèdit Oficial (ICO) ja té diners perquè els govern autònoms i els municipis paguin els seus proveïdors. Ara és el torn de l'empresa. Però compte! Parlo sobretot dels petits i mitjans empresaris, que són aquells que no trobeu al camp de golf o als restaurants de Madrid i que per tant us són desconeguts.” “Però, i els mercats internacionals?” Un altre bisbe. “Primer, tranquil·litzeu-me el món productiu.” “I amb les peticions de Catalunya, què fem?” Ara és Mariano que ho demana. La resposta és un altre bisbe: “Tranquil, Mariano, tranquil, com deia aquell caçador frustrat. Aquests ho aguanten tot.”