Reinventant la ‘Corpo'?
La lluita política al consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), la nostra Corpo, no ha tardat a aflorar després que el convergent Brauli Duart s'hagi fet càrrec de la presidència i el vidalquadrista Armand Querol en sigui el vicepresident: el debat sobre si als mapes del temps hi ha d'aparèixer tot l'Estat, si cal canviar el llibre d'estil –molt valorat acadèmicament, tot sigui dit– per mimar més les essències de les Espanyes..., i tot precedit pel groller espectacle polític a tres bandes (CiU, PP i PSC) que va portar al nomenament dels sis membres del consell de govern, la meitat dels que hi havia abans.
La llei òmnibus de l'Audiovisual ha accentuat encara més aquells rumors que històricament uns i altres han fet córrer sobre la politització dels mitjans públics de Catalunya. La famosa “crosta nacionalista” entronitzada per Joan Ferran, per exemple, en pot ser un dels episodis més recordats. Però si bé el socialista va parlar-ne en un moment en què el pujolisme havia deixat pas a un nou equilibri polític, catalanista i d'esquerres, l'últim episodi esclata a les mans de CiU quan una de les seves forces constitutives (CDC), més que mai, havia mostrat la seva cara més sobiranista a Reus: com en el pacte dels pressupostos, el tacticisme diari a la cambra desdibuixa el perfil que els nous líders de CDC van traçar a l'últim congrés. I, si bé hi ha pactes que es poden tapar ràpid (o justificar apel·lant al pragmatisme), la Corpo ha esdevingut, des dels inicis, tan emblemàtica per al projecte del nacionalisme català que, qualsevol canvi de rumb a batzegades, pot posar en evidència les contradiccions entre la dialèctica parlamentària i l'ideal del postpujolisme.
Que la independència de la CCMA no serà mai igual que la de la BBC, n'estic segur, entre d'altres coses perquè les dinàmiques polítiques dels països mediterranis (històricament, amb governs més donats a la ingerència política en els mitjans i a fomentar el paral·lelisme entre mèdia i partits) no ho afavoreixen; queda demostrat en el brillant estudi de Daniel C. Hallin i Paolo Mancini Comparing media systems. Three models of media and polítics (Cambridge University Press, 2004). Ara bé, des de la seva creació la Corpo ha tingut una missió essencial que no es pot perdre: ha estat el puntal d'un Espai Català de Comunicació (ECC) –recordem l'estudi de Josep Gifreu i Maria Corominas– que permet la creació d'un marc de referència comú per a tots els catalans, consolida les manifestacions culturals més genuïnes del país i evita que quedin diluïdes dins d'un espai cultural més eteri i artificial com el que proposen els defensors d'aquella nació espanyola inventada el 1812.
Políticament, Jordi Pujol va concebre l'ens com una eina de reconstrucció nacional postfranquista. A l'acadèmia, Gifreu i Coromines, en justificar l'ECC, assumien el 1991 que “el reconeixement exterior passa indefectiblement pel reconeixement interior o autoconeixement” i plantejaven l'ECC com “una garantia d'èxit i un procediment central en la construcció d'un espai cultural català”. I ara, quan el postpujolisme assenyala l'ideal de la independència, què serà de la Corpo? Sacrificaran un dels baluards de la nació en pro d'un tacticisme momentani? Reinventaran la Corpo per posar-la al cistell de les mercaderies polítiques, que es donen o es prenen segons ve el cas? La deriva que prenguin TV3 i Catalunya Ràdio a partir d'ara demostrarà fins a quin punt l'independentisme convergent és un eslògan o és cregut de veritat. El temps ho dirà.
