Carme Riera

La meva feli­ci­tació sense esclet­xes a la nova acadèmica de la RAE. Fa nou anys que visc a Madrid i he pogut com­pro­var que és una escrip­tora no sola­ment cone­guda aquí sinó qua­li­fi­cada com a excep­ci­o­nal, mem­bre de dret en un hipotètic Parnàs de les lle­tres. Un cop més: la feli­cito perquè con­si­dero que, després d'un enyo­rat Jesús Mon­cada i dels con­tes d'un Quim Monzó o d'una Marta Pes­sar­ro­dona, la nar­ra­tiva de Carme Riera té dret a meda­lla, si més no de plata, en el pòdium de la gent lle­tra­fe­rida del meu país.

En tot cas, con­si­de­raré sem­pre més hono­ra­ble l'autora de Te deix, amor, la mar com a penyora –una pri­mera obra, l'edició de la qual deu molt a les bones ges­ti­ons de Gui­llem Fron­tera i a l'hos­pi­ta­li­tat d'Edi­to­rial Laia– que la ins­ti­tució que la rep amb tots els honors. I que un dia va aco­llir Manuel Mac­hado, que deia coses indig­nes sobre els amics del seu germà Anto­nio, enter­rat a Cot­lliure. I això que apre­cio, i molt, el direc­tor de la RAE, el doc­tor Ble­cua, fill de qui ens donava classe a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, la dècada dels sei­xanta. Me'l trobo per Madrid i cada cop li recordo: “Quan lle­geixo Que­vedo no puc dei­xar d'evo­car la veu del teu pare que va fer tant per ense­nyar-nos a lle­gir lite­ra­tura cas­te­llana del segle d'or.” Punt que ens duu a par­lar, també, de Carme Riera, experta com és en aquesta època de la gran lite­ra­tura en llen­gua cas­te­llana, com ha demos­trat a la UAB.

Sem­pre li hau­rem d'agrair el lli­bre sobre l'Escola de Bar­ce­lona, on ha ana­lit­zat l'obra d'autors com Car­los Bar­ral, Jaime Gil de Biedma o J.A. Goy­ti­solo, a qui ella ha dedi­cat una atenció pre­fe­rent. Crec, a més, que aquests dies hauríem de relle­gir, si més no, la poe­sia del més des­ta­cat del grup: el reu­senc Gabriel Fer­ra­ter, que fa ben bé qua­ranta anys que enyoro.

Els que prac­ti­quem, dia rere dia, l'ofici de lle­gir (ens n'ense­nyava a prac­ti­car-lo J.M. Cas­te­llet), sabem com va ser d'impor­tant l'any 1962: per les vagues dels miners astu­ri­ans, per la Nova Cançó, pel nai­xe­ment d'Edi­ci­ons 62, per la detenció de Julián Gri­mau i, també, per la mort, aquests dies de 1972, de Fer­ra­ter.