Europa fa marxa enrere

Els pares d'Europa com­par­tien el somni d'anar esbor­rant les línies que dibui­xen les fron­te­res dels estats i que durant segles havien estat causa de con­flicte. La bru­ta­li­tat de les guer­res dels segle XX es va con­ver­tir en un argu­ment defi­ni­tiu per apar­car les anti­gues dis­pu­tes i començar a avançar per la via de la col·labo­ració. Avui a sobre dels mapes con­ti­nuen dibui­xa­des les línies que sepa­ren els estats, però el procés d'uni­fi­cació política ha permès apri­mar-les. En aquest sen­tit cal des­ta­car una data, la del 14 de juny de 1985, quan es va sig­nar el cone­gut com l'acord de Schen­gen. En aquesta petita loca­li­tat luxem­bur­guesa, prop de les fron­te­res de França i Ale­ma­nya, cinc dels estats mem­bres de la Unió van rubri­car un acord per a la supressió de les seves fron­te­res inte­ri­ors que per­me­tia la lliure cir­cu­lació de les per­so­nes. Durant els anys poste­ri­ors els dife­rents estats s'han anat incor­po­rant al trac­tat, al qual també s'han adhe­rit països que no son mem­bres de la Unió Euro­pea. Des d'aquell moment els euro­peus hem pogut anar i venir d'un lloc a l'altre i amb tota lli­ber­tat, i no hem estat mai tan a prop de sen­tir-nos veri­ta­ble­ment ciu­ta­dans d'Europa.

Els governs dels estats fir­mants del trac­tat de Schen­gen en poden dema­nar la sus­pensió tem­po­ral. Això ha pas­sat diver­ses vega­des i tor­narà a pas­sar a par­tir de demà. Durant tota una set­mana Espa­nya tor­narà a fer con­trols d'accés al seu ter­ri­tori en el marc del pla de segu­re­tat dis­se­nyat per a la cimera del Banc Cen­tral Euro­peu que es farà a Bar­ce­lona el 3 de maig. És una manera més d'actuar con­tra els espe­ci­a­lis­tes a gene­rar con­flic­tes, per evi­tar que mirin d'orga­nit­zar una bata­lla cam­pal a la ciu­tat apro­fi­tant el ressò inter­na­ci­o­nal que tindrà la reunió del BCE. Dife­rents sec­tors econòmics, sobre­tot el turístic, han dema­nat que la supressió de la lliure cir­cu­lació sigui per un període curt i que s'expli­qui bé. De fet fa temps que hi ha una forta pressió en dife­rents estats sig­nants per recu­pe­rar les fron­te­res inte­ri­ors. Això passa tant a Ale­ma­nya com a França, on la pressió dels extre­mis­mes i dels popu­lis­tes està con­di­ci­o­nant la posició política. La falta d'una política migratòria comuna i la per­me­a­bi­li­tat als nou­vin­guts dels països perifèrics han gene­rat pres­si­ons inter­nes i posen en qüestió que tot­hom es pugui regir per les matei­xes nor­mes. Posar i treure fron­te­res és prou fàcil fer-se enrere en un dels pas­sos més impor­tants que s'han donat en clau euro­pea en l'última quart de segle. L'altre, evi­dent­ment, ha estat la implan­tació d'una moneda única. Algú té dub­tes que també s'hau­ria fet ja marxa enrere amb l'euro si no fos tan com­pli­cat?

La bonança econòmica va emmas­ca­rar els dèficits en molts àmbits. En un moment de crei­xe­ment de l'acti­vi­tat econòmica la immi­gració s'ana­lit­zava prin­ci­pal­ment –gai­rebé exclu­si­va­ment en alguns moments– des del punt de vista de l'oferta i la demanda labo­ral. Tots els crei­xe­ments tenien més reper­cussió per la seva dimensió quan­ti­ta­tiva que per la qua­li­ta­tiva. Això va crear mirat­ges en els quals algú va come­tre l'error d'emmi­ra­llar-se i con­fon­dre la rea­li­tat amb la seva repre­sen­tació. Un govern euro­peu fort hau­ria estat un garant per evi­tar alguns dels errors come­sos en el pas­sat, però no hi ha ni un con­ven­ci­ment prou fort ni un lide­ratge prou sòlid per posar-hi remei.

Una de les carac­terísti­ques d'aquesta llarga i pro­funda crisi és que està gene­rant sen­sació de fatiga i estat de cris­pació en gran part de la ciu­ta­da­nia. Les eco­no­mies del nord d'Europa han començat una recu­pe­ració, segons posen de mani­fest alguns indi­ca­dors, però no han recu­pe­rat ni la fe ni l'opti­misme per­dut. Una de les coses que s'han per­dut és la con­fiança en la pos­si­bi­li­tat que el sud pugui adop­tar una dis­ci­plina sufi­ci­ent per con­ver­tir-se en socis fia­bles. Una de les vícti­mes d'aquesta crisi ha estat la cre­di­bi­li­tat d'alguns estats, d'algu­nes soci­e­tats i d'algu­nes eco­no­mies, més enllà de la dels governs que les han ges­ti­o­nat.

Europa ha entrat en un procés de frac­tura i la tren­ca­dissa només s'evita amb la cohesió que gene­ren els interes­sos com­par­tits que han apa­re­gut amb la cre­ació i l'ús d'una moneda única. Però les con­seqüències d'un fracàs euro­peu ani­rien molt més enllà de la bata­lla de les divi­ses, del deute i fins i tot de l'eco­no­mia. Europa és un model de soci­e­tat dife­rent del que repre­sen­ten altres actors, sobre­tot els pre­e­mi­nents com els Estats Units o la Xina. Les dues grans poten­cies, que encapçalen tots els rànquings, tor­nen a demos­trar que sovint els extrems es toquen. Tor­nem a una bipo­la­ri­tat que enterra la idea que és pos­si­ble un model de rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals dife­rents, en el qual la mul­ti­pli­ci­tat d'actors faci que hi hagi una hege­mo­nia de deter­mi­nats interes­sos.

El món neces­sita una Europa forta igual que ho neces­si­tem els euro­peus, però els mer­cats i els elec­tors s'entes­ten a debi­li­tar-la. Tots es dei­xen influ­en­ciar, cons­ci­ent­ment o no, pels matei­xos interes­sos, però men­tre uns es fan rics els altres s'empo­brei­xen des de tots els punts de vista. Més que un retrocés és una renúncia.