Futbol i política

Estem vivint dies intensos. Els aficionats al futbol (i els no tan aficionats: és una qüestió d'osmosi social) han patit els vaivens d'un guionista enfollit que ha volgut aprofitar al màxim la brillantor de la posada en escena. Aquest tipus de focs artificials sempre tenen el risc de petar davant la cara de l'operari de la pirotècnica, però aquesta vegada el guionista, tot i segar arran, se n'ha sortit. Eufòries, esperances, drames, desenllaços inesperats, heroïcitat, plors, dignitat. Primer, amb una dosi inicial de pessimisme que permetia que l'aficionat encara confiés (deu ser una metàfora) en la solució europea. Després, amb la decepció sideral de comprovar com la bondat quasi sempre té tots els números per perdre contra el costat fosc. De la vida en general i del futbol en particular. Si continuem amb la metàfora, i vist el panorama, resulta que tenim mala peça al teler si es tracta de revifar-se a través d'un projecte europeu. La panacea de tots els mals –i aquest és el tercer capítol del serial que ens vol fer creure que el futbol s'assembla a la vida– podria ser l'ensulsiada de l'edifici que proclama una certa idea espanyola de superioritat, ofegada en la seva pròpia salsa de supèrbia inaudita. He sentit comentaris, arran del partit del Madrid contra el Bayern de Munic, que clamaven per l'honor patri en contra de les mesures coercitives de Merkel. Una mena d'autarquia renovada que feia servir d'emblema l'equip que ha estat emblema de l'Estat durant molts anys. És a dir, aquest any hem estat incapaços de fer front a l'empenta centralista, hem perdut la carta europea i ens hem de refiar d'aquell guionista que dèiem per pensar que és l'Estat espanyol (els seus defectes congènits) qui, malbaratant la possibilitat d'una entesa pacífica, s'enfonsa en el no-res de la petulància que rep el càstig merescut per part dels déus.

Tot això és futbol i potser en fem un gra massa si es tracta de fer paral·lelismes amb la política. Encara n'hi ha més, però. ¿Ja no és possible el joc del Barça, expansiu per definició, davant el que sembla una imposició general i assumida a favor de les restriccions i l'austeritat, també a la gespa? Posats a jugar-hi, encara hi ha un altre detall que val la pena ponderar. Quants ciutadans, veient com responen els seus polítics, els aplaudirien just en el moment de la derrota?