Només la veritat ens farà lliures

Potser els psicòlegs ens explicarien perquè molt sovint les persones i les societats preferim més l'engany que una veritat dolorosa. Té l'inconvenient que la realitat mai triomfa i que sempre acaba fatalment sortint. Així doncs, és realment inexplicable que els humans, que som racionals, preferim la ignorància i l'engany i qui ens enganya, tot i que tinguem elements clars que la realitat que ens diuen no és la que ens presenten. Les campanyes electorals són un exemple clar de com s'utilitzen elements d'engany per seduir i prometre un futur irreal i que tothom sap que no existeix; és una via per a l'èxit.

Si fóssim una societat valenta i lliure hauríem de desemmascarar aquesta cerimònia de la confusió a què constantment els polítics ens estan sotmetent pel fet de dir allò que no volen dir, o no dir allò que haurien de dir, amb sofismes. En la roda de premsa de divendres passat, Luis de Guindos va fer tots els girs semàntics possibles per no pronunciar la paraula IVA, fins que un periodista li va demanar per què no pronunciava aquesta paraula. La precisió era correcta, perquè en el mateix quadre macroeconòmic que presentava el govern espanyol es veia que en el 2013 hi havia un augment de 8.000 milions en l'apartat d'impostos al consum, i sense un augment de l'IVA, és impossible assolir aquesta quantitat. Però després d'haver fet bandera del fet de no apujar l'IVA fins fa quatre dies, fins i tot a ells els costa reconèixer que han enganyat.

Aquesta mateixa sensació la vaig tenir escoltant la roda de premsa que va fer el socialista Pere Navarro després de l'entrevista amb el president Mas, per parlar del pacte fiscal. Tot el seu discurs i tota la seva semàntica era per reconèixer un greuge comparatiu clamorós com és el finançament, però sense deixar l'espanyolitat del seu partit i, per tant, proposa i defensa com a bo la base del mateix sistema de finançament que fa trenta anys, i que ens ha portat fins al col·lapse econòmic. Em va quedar ben clar que, tot i la comissió que es crearà, no hi ha possibilitat d'entesa. Està tant distant de la realitat que fins i tot rebutja com a punt de partida de la negociació el consens assolit en l'estatut del 2005 en el Parlament de Catalunya i votat per tothom excepte el PP. En la mateixa roda de premsa va teoritzar sobre l'allunyament dels polítics amb la realitat social; doncs aquí en té una mostra del seu allunyament: més del setanta per cent dels catalans estan a favor del pacte fiscal.

Em costa molt d'entendre, de fet no ho entenc, com hi ha catalans que per obediència política neguin a Catalunya allò que defensen amb ungles i dents per al País Basc. Fins avui cap militant del PP o del PSC PSOE no ens ha dit la veritat. Darrere dels mots “dèficit fiscal” hi veuen més les connotacions polítiques, que hi són, no ens enganyem, que no pas les financeres. Hi veuen una Estat espanyol només amb espanyols i que uns quants viuen a Catalunya. I nosaltres sabem que a Catalunya hi viuen catalans. I ells volen focalitzar el debat a les persones i nosaltres al territori, que és com ho fan tots els països del món descentralitzats.

La nostra situació té implicacions que ens ofeguen econòmicament com per exemple; tenir en un nivell de renda respecte a l'Estat espanyol del 119% (100 és la mitjana) una vegada descomptat el dèficit, quedem al 94% (per sota de la mitjana). Les retallades en Sanitat que va d'haver de fer el govern de Catalunya tancant CAP, plantes hospitalàries, etc., per reduir 1.000 milions de despesa són 15 dies del dèficit fiscal. Les retallades en Ensenyament són quatre dies. Els catalans paguem 6 milions d'euros diaris d'interessos només pel deute que tenim, ja que amb dos anys i mig de dèficit fiscal Catalunya va pagar tot l'endeutament. El dèficit fiscal ens costa a cada persona que viu a Catalunya 2.251 euros cada any. Els catalans som els tercers dels món que paguem més impostos.

Per això, el prestigiós diari Wall Street Journal, aquesta setmana ha publicat un article en què ens donava la raó i parlava de l'espoli a què estem sotmesos.

Després de més de trenta anys i amb l'experiència amarga que hem acumulat amb tants d'incompliments i mentides, és l'hora de la veritat. I segurament, per algú, estar a l'altura del moment històric li pot provocar inconvenients ideològics, però o bé som capaços d'assolir la independència fiscal i de tenir la clau de la caixa, o haurem fracassat un altre cop com a país.

El mapa de l'atur d'Estat espanyol ho indica clarament. Amb les mateixes lleis, el País Bas té un atur del 13,6%, Andalusia, del 33,2 %, Extremadura, del 32 %, i Catalunya 22,2%. Per què han servit trenta anys de solidaritat?