Polítics d'abans i d'avui
es retraurà als polítics d'avui és que no controlaven la situació que es decidia lluny
dels seus àmbits territorials
És una convicció força estesa que els polítics d'abans eren millors, sabien el que feien i tenien una talla inqüestionable. Certament, ja no tenen el desgast de la gestió política diària i només són objecte de l'escrutini distant i sever de la història. Les memòries que escriuen són eines imprescindibles per a l'estudi de la seva vida personal i política però la valoració es modifica quan apareixen noves dades que aporten llum als seus mandats. Francesc Cambó va escriure les seves Memòries, que es publicaren després de la seva mort a Buenos Aires l'any 1947. El líder de la Lliga va escriure el que considerà més rellevant en la seva vida i es va aturar l'any 1936, en que va abandonar el país. Molt sovint, les memòries de personalitats públiques són tan importants pel que silencien com que pel que diuen. Tant es així que avui encara surten estudis sobre el que Cambó no deia. Borja de Riquer ha publicat dos llibres en aquest sentit.
He llegit amb molt interès els tres volums de les memòries de Jordi Pujol. La feina feta per l'amic Manuel Cuyàs té un valor excepcional en transcriure i donar forma a les vivències de l'expresident que seran un material imprescindible per emmarcar degudament el personatge que ha governat Catalunya més temps, en democràcia, progrés i pau social en la història del país. Però els historiadors del futur es fixaran també en els silencis, en alguns casos sorprenents, que es troben en unes memòries d'un polític de l'envergadura de Pujol.
Es podrien treure moltes conseqüències del llibre de Jaume Vicens Vives que acaba de publicar Quaderns Crema. És un recull de textos i observacions fetes per a una editorial italiana el 1952 i que ara queden recollits en Espanya contemporània (1814-1953). Trobo les seves reflexions d'un gran interès per entendre el que ha passat i el que ens passa. Una de les seves afirmacions en explicar el deteriorament de la Restauració, que s'estavellà el 1917 davant la doble pressió de les Juntes de Defensa i de l'Assemblea de Parlamentaris, és l'absència de figures polítiques de relleu que fan impossible sortir de la deriva a què el caciquisme, els militars i la corrupció havien portat el país. El fet és que entre 1917 i l'arribada de la primera dictadura de Primo de Rivera el 1923, Espanya va conèixer tretze crisis governamentals totals i trenta crisis parcials.
Hi havia bons polítics a Espanya i a Catalunya en aquells temps tan turbulents? Sí que n'hi havia, però les circumstàncies del moment apagaven tots els intents de regeneració i de canvi perquè el bipartidisme i l'alternança que s'arrossegaven des de Cánovas i Sagasta simplement ja no eren útils, havien quedat superats pels canvis de fons promoguts per tres fets de màxima rellevància: la Gran Guerra, la Revolució d'Octubre a Petrograd i l'aparició de l'obrerisme format per les tongades d'immigrants del camp que havien arribat a les grans ciutats. Vicens Vives ens diu que els resultats concrets de la crisis de 1917 van ser els següents: la monarquia va trontollar; la Constitució del 1876 en va sortir esquinçada; l'exèrcit, totpoderós; el món obrer, abocat a solucions d'una violència tràgica.
No hi ha punts de comparació entre la situació de fa gairebé un segle i la que vivim avui. El progrés i la socialització del coneixement, la globalitat de l'economia, la inexistència d'un exèrcit amb capacitat d'influir en la vida política i la influència de les xarxes socials per formar estats d'opinió al marge del mitjans tradicionals fan que no es pugui establir un paral·lelisme entre les dues èpoques. Però hi ha un punt en comú del qual es poden extreure similituds. Em refereixo a la manca de possibilitats dels polítics de controlar la situació i donar als ciutadans una orientació que els permeti tenir una mica de confiança en la classe política. Arreu d'Europa, la política va darrere els esdeveniments i no pas davant. Es prenen decisions perquè algú ho diu i no perquè siguin conseqüència d'un estudi o d'unes conviccions ideològiques o programàtiques.
No és, per tant, que els polítics d'avui siguin pitjors que els de fa uns anys. El que passa és que avui la política no pot decidir per ella mateixa i ha de recórrer a instàncies superiors perquè li donin el vistiplau i en molts casos els diners per dur a bon port les seves decisions. Aquest és el gran drama del moment. He recordat moltes vegades aquell epitafi a la tomba del papa Adrià VI, a Santa Maria dell'Anima de Roma, que diu: “Quina pena, que els mèrits d'un home, també del millor, depenguin tant del temps en què li ha tocat viure.”
Per tant no estic del tot d'acord en l'afirmació que corre de boca en boca dient que els polítics d'avui són un desastre, que no saben el que es pesquen, que són corruptes i totes les barbaritats que es diuen. Els polítics d'avui i de sempre són i han estat criticats severament per les opinions públiques del moment. Forma part de la tradició democràtica arreu del món lliure. El que possiblement es retraurà als polítics d'avui és que no controlaven la situació que es decidia lluny dels seus àmbits territorials. La concatenació de cessió de competències cap amunt comporta aquestes contradiccions. Perquè Europa funcioni com una gran entitat política i monetària unitària fa falta entregar competències a les institucions europees.
El problema és que la Unió Europea és només un gran centre de competències cedides però no té la força suficient per imposar-se a les polítiques dels estats nació que fan com si donessin les seves competències quan en realitat les mantenen gairebé íntegres. El problema, per tant, no és que els polítics d'abans fossin millors sinó que abans tenien més responsabilitat directa per encertar o errar en les seves polítiques. Ara tots van desorientats, especialment els dels països petits, que no poden moure's sense demanar permís a indeterminades instàncies superiors. Aquesta situació no podrà continuar durant gaire temps.
