La pau precària

Sorprès per les curi­o­ses con­seqüències que es deri­ven dels actes més sen­zills, con­fesso que vaig pas­sar gran part de la mani­fes­tació del Pri­mer de Maig mirant de reüll a veure si veia gent estra­nya. Estra­nya per no ser mani­fes­tants com jo mateix, o com la majo­ria de les per­so­nes que conec. Al cap i a la fi, la con­vo­catòria ante­rior, la de la vaga gene­ral, va dei­xar a Tar­ra­gona un trist con­te­ni­dor cre­mant i un reguit­zell de detin­guts posats a dis­po­sició judi­cial. Com que els pri­mers detin­guts, aquell mateix dia, tenien un per­fil clara­ment diver­gent del de l'esva­lo­ta­dor pro­fes­si­o­nal que ens pinta en Felip Puig, i les altres deten­ci­ons, noc­tur­nes i domi­ciliàries, s'han anat suc­ceint al llarg de les set­ma­nes i cor­res­po­nen al tòpic dels sos­pi­to­sos habi­tu­als, em temia que aquest Pri­mer de Maig algun estrany guio­nista s'entestés a con­ti­nuar amb el serial, pas­ses­sin coses que no solen pas­sar i enxam­pes­sin gent que o bé passés per allí o bé estigués prèvia­ment “sig­ni­fi­cada”, tal com es deia abans.

En el moment d'escriure aques­tes rat­lles, per sort, no tinc notícia de cap acte fora del comú con­tra el mobi­li­ari urbà, ni tam­poc no m'han dit res sobre visi­tes no desit­ja­des de les nos­tres for­ces poli­ci­als. Assu­meixo, doncs, que la Festa del Tre­ball l'hem tin­guda en pau. Segu­ra­ment els alts coman­da­ments d'Inte­rior diran que això ha estat així gràcies a l'enèrgica deter­mi­nació que ells han demos­trat, amb l'ajuda ines­ti­ma­ble d'alguns jut­ges els dies pre­vis a les mobi­lit­za­ci­ons. Els mani­fes­tants com jo mateix i com la majo­ria de per­so­nes que conec pen­sa­ran, pot­ser, que aquesta tran­quil·litat recu­pe­rada és a causa que la colla de nois i noies dis­fres­sats d'alter­na­tius amb roba de marca –les fotos dels quals cir­cu­len per les xar­xes soci­als– no tenien, aquest cop, con­sig­nes con­tun­dents. M'inclino a creure que, de moment, l'auto­ri­tat es dóna per satis­feta amb les mesu­res abu­si­ves con­tra el dret de reunió que ja ha anun­ciat, i amb les acti­vi­tats repres­si­ves en curs. No ha cal­gut posar més lle­nya al foc perquè la que crema, crema de debò. Però com que el govern esta­tal ha dit que hi hau­ran reta­lla­des cada diven­dres, i gar­ro­ta­des encara més for­tes l'any que ve, i el de la Gene­ra­li­tat el segueix amb curi­osa soli­da­ri­tat en aquesta trista feina, el futur no em per­met ser opti­mista. Pel camí que hem fet, cor­rem el risc que pas­sin coses des­a­gra­da­bles de debò, i ja sabem de qui diran que és la culpa.