Rebel·lió

Dimarts a Vilas­sar de Mar cele­bra­ven el Dia de la Dansa i la meva filla hi ballava una per­for­mance que havien estat assa­jant a l'escola des de feia mesos. La meva filla, com a bon plançó de pares inde­pen­den­tis­tes, porta a les seves ten­dres espat­lles mol­tes mani­fes­ta­ci­ons i mítings, i fa vole­iar l'este­lada amb molta gràcia. Però ja podeu enten­dre que aquell dia arri­bar d'hora a Vilas­sar era impor­tantíssim, o sigui que vam dei­xar córrer l'atu­rar-nos al peatge de l'auto­pista i fer un #novull­pa­gar, no fos cas que la cosa s'embo­liqués i féssim tard. Però què voleu que us digui, a mi em va que­dar l'espi­neta, el neguit, i volia pro­var en la pròpia carn què se sent quan, després de tants anys, et per­mets una petita rebel·lió. O sigui que l'endemà –ahir– agafo el cotxe i cap al peatge falta gent. Anava ben infor­mada, per si havia d'expli­car a algú els motius de la meva insub­missió: els anys que fa que els cata­lans paguem reli­gi­o­sa­ment a la con­ces­sionària –ja està més que res­ca­ba­lada–, el greuge com­pa­ra­tiu dels peat­ges cata­lans vers la resta d'Espa­nya, el buit legal res­pecte del fet de no pagar els peat­ges i les mesu­res san­ci­o­na­do­res que l'admi­nis­tració impro­visa. La veri­tat és que el cor m'anava una mica de pressa. Vaig triar el car­ril manual, vaig atu­rar-me i, mirant de fit a fit el xicot de la garita, vaig dir les parau­les màgiques: “Bon dia. No vull pagar.” El jove em va mirar amb cara de pòquer. Cap emoció, cap gest, ni a favor ni en con­tra de la meva decisió. Va tan­car la fines­tra, va sor­tir, va apun­tar la matrícula. Ni una paraula. Va tor­nar a entrar i va alçar la bar­rera, però el semàfor seguia ver­mell. Vaig obli­gar-me a espe­rar: no pas­saré –vaig pen­sar– fins que no es posi verd. Van pas­sar uns escas­sos però eterns trenta segons. Alguns cot­xes van començar a fer sonar els clàxons. Després el llum va can­viar de color. Vaig pas­sar, més con­tenta que un gínjol! Quin gust! Si m'arriba la multa ja us ho expli­caré.