a quatre mans
Informe al Comitè Central
La presentació de llibres ha estat un motiu de trobada d'antics companys de viatge
De tot allò quasi han passat trenta-cinc anys, un temps que ha anat modelant figures distintes de les que aleshores lluïen joventut i idearis. Érem joves arriscats que crèiem que quasi tot era possible, fins que ens encallàrem en el debat entre reforma o ruptura, segurs que teníem raó o, almenys, arguments de futur. La realitat, implacable, esperava a la cantonada i ens féu despertar del somni. Després, desercions, traïcions, bifurcacions de camins, cansament i la recerca de noves fronteres en paratges inexplorats. Es trencaren les cèl·lules i no ens férem lloc en les agrupacions. De tot, han passat molts anys.
No fa gaire, la llibreria Saltamartí convocava a l'Espai Betúlia per parlar del nou llibre d'Enric Juliana, un dels joves deixebles de Moreno Mauricio que mamaren leninisme en èpoques turbulentes i que ara viu a Madrid i analitza el dia a dia de la política amb els ulls de qui en sap un niu de tot el que l'envolta. La presentació de La deriva de España fou una ocasió de retrobament de vells militants, d'antics companys de viatge, d'amics de vivències i d'algun despistat, dels que sempre hi ha a les presentacions de llibres amb autors d'una certa aura. L'agrupació local feia temps que no es mostrava tan concorreguda i els records dels bons temps fins feren saltar alguna llagrimeta. Per moments, la cèl·lula Cisneros es reactivà i algunes confessions privades es feren públiques, per les indiscrecions de qui escriu aquesta crònica i pel cor obert de Juliana. Els que pensàvem canviar el món, o almenys sacsejar Badalona, fèiem, a l'Espai Betúlia, reconeixement explícit que ja ha arribat l'hora d'explicar batalletes.
Però no hi ha primera part sense segona ni pic sense repicó, i, novament, en Gerard i la Sílvia, els llibreters del Saltamartí, ens convocaren al seu cau a la presentació d'Un llac en flames, la primera novel·la del poeta Hilari de Cara, veritable identitat de Fred, aquell jove comunista que a les darreries del franquisme s'aixecà en una atapeïda sala del museu i per primera vegada pronuncià un saluda públic en nom del PSUC, davant una concurrència bocabadada i una militància a la qual tremolaven les cames. El 1980 Fred es féu fonedís a Badalona i va aterrar a l'ambaixada de Nova York, i anys després estabilitzà la vida a les Illes, al petit nucli des Llombards i en altres racons mallorquins.
Al Saltamartí, a l'entorn de Fred no es reuní l'agrupació badalonina; dimecres passat, amb l'excusa d'un llac en flames, s'aplegà la cèl·lula, el nucli dur del comitè central, la fracció intel·lectual del comitè psuquero que dirigí, amb encert, la política alternativa a la ciutat en temps del traspàs del dictador. Homes i dones de dura militància configuraven un públic monocolor, només trencat per un liberal exregidor convergent, amic d'amics, i un presumpte aristòcrata que mai no ha estat gaire res. Pel que fa a la resta, comunistes convençuts i companys de viatge s'abraçaren fraternalment o només se saludaren mantenint les distàncies que marquen la cortesia però que recorden la història.
Fred i el camarada Simón –o era l'Enric Juliana?– deixaren constància que segueixen elaborant els informes per al comitè central, malgrat que aquest ja no hi és ni se l'espera. I amb un públic rendit a l'evidència es feren confessions inconfessables i fins i tot el poeta reconegué que, a es Llombards, havia fet de contrabandista. Per camins naturals, la conversa portà a Sicília, a la màfia, a la política i a Badalona. La història, diuen, és cíclica i sempre torna al lloc de sortida. Contra tota intuïció, no es parlà del Roam ni de les relacions d'amor i desamor dels comunistes i els anarcos de l'època, una crònica de la qual es mantenen algunes conseqüències.
Finalment, la presentació del llibre es convertí en un agradable passeig literari, mentre, amb els ulls humits, tots recordàvem Miquel Strogoff, amb les mirades fixes a les planures siberianes i els tàrtars convertint el llac en flames. Vençut i desarmat l'Exèrcit Roig i amb els liberals assolint els darrers objectius, els últims postcomunistes es dediquen a la literatura.
